| Palamós | |
 | |
| Comarca | Baix Empordà |
| Superfície | 13,99 km² |
| Població | 18.057 |
| Códi postal | 17253 |
 | |
Palamós és un municipi de la comarca del Baix Empordà.
Situació i presentació[]
Limita a llevant i al NE amb el municipi de Mont-ras, al N amb el de Vall-llobrega, al NW amb el de Forallac i a ponent amb el de Calonge, mentre que tot el sector meridional toca a la mar. El terme primitiu de Palamós tenia un territori reduïdíssim: una estreta faixa litoral que comprenia només el nucli urbà —deixant, fins i tot, algun raval fora— i s'allargava per llevant fins a la platja de la Fosca.
L'any 1942 li fou annexat el municipi veí de Sant Joan de Palamós (antigament dit Vila-romà). A més de la vila de Palamós, cap municipal, el terme comprèn el barri de Sant Joan de Palamós i els nuclis de la Fosca, Cala Margarida i Vila-romà, disseminat.
Travessen el terme de Palamós dues carreteres comarcals: la C-253 de Palamós a Sant Feliu de Guíxols i la C-31 de Palamós a Santa Cristina d'Aro i a Girona per la Bisbal. Les dues enllacen amb la comarcal C-65, que les comunica amb la N-II i amb l'AP-7. Des del 1887 fins al 1956 funcionà el tren de via estreta de Palamós a Flaçà, tramvia del Baix Empordà, prolongat fins a Girona el 1921. El seu promotor fou el palamosí August Pagès i Ortiz, i es construí per iniciativa ciutadana, sense ajut oficial. Fou utilitzat pels habitants de les poblacions del seu recorregut i per la indústria de la comarca per al transport de mercaderies fins al port de Palamós o fins a l'estació de Flaçà del ferrocarril de Barcelona a França.
El marc físic[]
El terme s'estén per les terres planes de l'extrem meridional del corredor o fossa de Palafrugell —la vall de la Riera Aubi— i comprèn també al NW una part dels contraforts de les Gavarres i a l'E una part de la serra litoral que crea un sector de costa accidentada i retallada que contrasta amb la platja arenosa de la badia de Palamós.
El litoral del terme s'inicia a ponent a la meitat oriental de la platja de la badia de Palamós, prop de la punta des Monestrí, a tocar del poble de Sant Antoni de Calonge (Calonge).
Des d'aquest punt fins a l'extrem de llevant de la badia s'allargassa el conjunt urbà de Palamós, amb el passeig vora la platja i, més enllà, el moll i l'escullera del port. A la punta del Molí o Molí de sa Punta, sobre la qual hi ha el far de Palamós, comença vers llevant la costa rocallosa i brava. La petita cala de Sota Ca la Margarida és arrecerada a migdia de Cap Gros, que és un accident singular: un promontori de 74 m d'altitud que cau acinglerat sobre la mar i “sembla un grandiós llom d'elefant que s'immergeix a la mar amb un aire pesat i bonàs i una indiferència monstruosa”, com escriví Josep Pla. Al N d'aquest cap hi ha la platja de la Fosca, on hi ha la Roca Negra o Roca Fosca, nom originat en la penya de roca obscura que divideix la seva platja en dues parts, i es situa una urbanització turística. Segueixen després la punta i el petit promontori de Sant Esteve de Mar, damunt el qual hi ha les restes del castell medieval, després masia, i de l'ermita d'aquest nom, i la Cala s'Alguer i la Cala Pallerida o del Polvorí. La platja de Castell és un entrant molt més ampli, tancada a l'E pel tossal rocós en forma de planell de sa Cobertera o Corbatera, damunt el qual hi ha un poblat iberoromà que ha originat el nom de la platja. En aquest punt s'inicia un tram de costa que arriba pràcticament fins a Cap Roig, prop de Calella de Palafrugell, poc urbanitzat i on les pinedes són un element característic d'aquest espai gairebé verge. Davant de sa Corbatera de Castell, emergeix de la mar un monòlit rocós anomenat l'Agulla de Castell i, en el recòndit i estret engolfament de sa Faixa Vermella, hi ha sa Foradada de Castell, un penyal que té un túnel natural a la base, el qual es pot travessar amb una petita embarcació.
Vers a l'est segueix un sector de costa retallada amb platgetes sota alts espadats de llicorella rosadenca, d'accés difícil des de terra, i les cales de Senià, els Canyers, Cala Corbs, Cala Estreta i Rocabona. El cap de Planes limita per l'E el litoral del municipi de Palamós. En aquest punt, sobre la costa, es dreça el puig del Terme. Davant el cap de Planes, 800 m mar endins, hi ha les Formigues, un agrupament de petits illots granítics sense vegetació. El formen l'Illa Grossa, la Planassa, la Corba, les Roques de la Sardana, etc, i la gent de la contrada les anomenen simplement l'Illa.
Les elevacions més importants, al sector de les Gavarres, són el Montagut (269 m) i els vessants del Puig Caragol, superior als 300 m. A la serra litoral, al sector del costat oriental del terme, les altituds són ja molt inferiors: 139 m al puig del Terme.
Les terres planes de la fossa tectònica, entre les Gavarres i la serra litoral, són drenades per la Riera Aubi, de règim torrencial, que neix a Palafrugell.
Casa Gubert-Vincke, Palamós (Baix Empordà) - © Pere TrijuequeEl seu curs natural desembocava al racó de llevant de la badia de Palamós i el seu tram final corria dins el nucli de la vila que, a causa d'això, patí l'efecte de nombroses inundacions. La riera, desviada el 1596, es divideix en dos braços artificials, un dels quals vessa a la mar dins el terme de Calonge, mentre que l'altre canal, construït el 1924 per a impedir les contínues inundacions de Palamós, desemboca a la platja de Castell. La Riera Aubi rep dins aquest terme diverses rieres que davallen de les Gavarres, com les de Vall-llobrega i de Vila-romà o Bell-lloc.
La població[]
L'any 1359 Palamós tenia 53 focs o cases i havia passat a tenir-ne 170 el 1497. Hi ha un estancament, i fins i tot una regressió, durant els segles XVI i XVII, produïda per la pirateria, les epidèmies i les guerres (147 cases i 667 h el 1719). En el transcurs de la segona meitat del segle XVIII la població (palamosins o palamosencs) experimentà un augment espectacular i el 1787 tenia 1 635 h, xifra que es tornà a duplicar amb escreix durant el segle XIX: 3 895 h el 1900, increment que s'accelera encara als primers decennis del segle XX, moment de màxima esplendor de la indústria surera i l'activitat portuària (6 878 h el 1920). A causa de la crisi industrial produïda per la Primera Guerra Mundial, s'inicià una regressió que es veié accentuada amb la Guerra Civil Espanyola (5 037 h el 1940). El 1942 fou annexat al municipi de Palamós el de Sant Joan de Palamós, que tenia 1 429 h el 1940 i havia seguit una trajectòria demogràfica semblant els darrers 100 anys. Amb el boom turístic es tornà a produir un considerable augment de població, sobretot en el període 1950-70: 10 088 h el 1970, amb Sant Joan de Palamós.
Aquesta tendència al creixement no ha canviat, però és força més moderada: 12 283 h el 1979, 13 296 h el 1990, 14842 h el 2001 i 16817 h el 2005. Palamós és la tercera població en nombre d'habitants del Baix Em pordà, després de Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols. Hom calcula que la població es triplica durant els mesos d'estiu. Pel que fa a la població ocupada per sectors del 2001, el 4,7% correspon al sector primari, el 17,2% a la indústria, el 17,1% a la construcció i el 61% als serveis.
L'economia[]
L'agricultura, la ramaderia i la pesca L'agricultura, principalment de secà, i la ramaderia, amb bestiar boví i oví, tenen poca importància. Només un nombre cada dia més reduït de masies que no han estat convertides en residències d'estiueig és ocupat per pagesos al sector septentrional del terme. Els dos espais principals de bosc són als dos sectors muntanyosos del terme: als turons del litoral, on predominen les pinedes, i als contraforts de les Gavarres, amb alzines, pins i sureres, que s'havien explotat.
La pesca és una activitat tradicional a Palamós, i el port de pesca es troba en els primers llocs entre els ports de la costa del nord del Principat. El 2005 es desembarcaren 1612 t, xifra inferior a la del 1999 (2288 t). L'art d'arrossegament, amb les embarcacions anomenades vaques, és dels més emprats. Al pòsit de pescadors, instal·lat al mateix moll, té lloc diàriament la subhasta del peix, que ha esdevingut un espectacle que atreu nombrosos visitants.
El port de Palamós ha tingut una gran activitat comercial des del segle XVIII, i n'han sortit les mercaderies d'una bona part del sector surer de la comarca. A la fi del segle XVIII, Zamora destacava el moviment de vaixells força notable del moll, malgrat que estava molt abandonat, probablement perquè s'hi havien realitzat poques millores des de la seva construcció, al segle XV. Els primers anys del segle XX es construí el nou dic d'abric, de 700 m, i el moll comercial i de pesca, de 200 x 50 m. L'activitat del port, en regressió a la postguerra, tornà a incrementar-se notablement durant el decenni del 1970.
La indústria i el sector terciari[]
El 1740 hi ha la primera notícia sobre l'existència de tapers a Palamós; el 1789 hi havia 6 fabricants de taps. El 1842 hi havia 62 fàbriques i el 1884 aquesta activitat donava feina a 500 homes i 70 dones. El 1886 fou fundada la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Palamós, la primera de les comarques gironines. Al moment final de l'etapa d'or doaquesta indústria, l'any 1913, a Palamós funcionaven 27 fàbriques que ocupaven uns 3 600 treballadors. Hi tingué una factoria la casa Manufactures del Suro S.A., després adquirida per la multinacional americana Armstrong, amb central a Palafrugell. Fou molt important la casa Montaner, dedicada principalment als taps de xampany, que els anys 1905-07 arribà a ocupar un miler de treballadors. Després de la crisi iniciada en 1914-18, l'activitat surera ha anat minvant, amb alts i baixos. El capital estranger, sobretot alemany, controlà una bona part d'aquesta indústria.
Com a d'altres viles sureres, aquesta activitat industrial fomentà l'aparició d'associacions i cooperatives. El 1887 fou fundada la cooperativa de consum L'Equitativa, que arribà a ser una de les més prestigioses de la comarca.
Als segles XVIII-XIX, una manufactura curiosa fou la de pipes de terrissa, que s'exportaren, en part, a Amèrica. Es feien amb motlles que tenien diferents temes decoratius. D'ací deriva la dita popular de la comarca: “A Palamós fan pipes i a Sant Feliu llaguts”.
En l'actualitat el sector industrial és, juntament amb el de Sant Feliu de Guíxols, un dels més importants del Baix Empordà. A més de les indústries sureres, destaquen empreses del sector de l'automoció i l'alimentació. Les empreses de construcció han tingut un gran increment amb el turisme, per bé que no ha esdevingut tan important per a l'economia de Palamós com a d'altres municipis veïns del Baix Empordà.
El turisme ha esdevingut l'altra activitat important del terme, com a tota la costa, a partir del 1950, pel que hom troba nombrosos establiments hotelers, restaurants i bars, càmpings, apartaments, cases d'estiueig i de cap de setmana.
També ha produït una gran proliferació de botigues i establiments de tota mena, encara que el centre comercial és el carrer Major. S'hi fa mercat els dimarts, i només de fruites i verdures cada matí de dilluns a dissabte.
Pel que fa als serveis el municipi destaca per ser l'únic de la comarca que disposa d'hospital. L'Hospital de Palamós té, entre altres serveis, una de les dues càmbres hiperbàriques que hi ha a Catalunya. L'ensenyament queda cobert fins al batxillerat i la formació professional.
Morfologia urbana[]
La vila de Palamós és emplaçada en un promontori (el Pedró) de 12 m d'altitud. Malgrat l'expansió de l'època industrial i les alteracions urbanístiques posteriors, conserva encara ben diferenciat al traçat urbà el nucli medieval primitiu, situat en el promontori i dominat per l'església parroquial. En aquest sector els carrers són estrets i en pendent. Com assenyalà Josep Pla, la posició de Palamós encarada a ponent sobre la badia permet que des dels seus carrers i miradors es puguin contemplar uns crepuscles magnífics sobre la mar i les muntanyes que la limiten. Hom empadronà a la vila 9 317 h el 2006.
Palamós va ser fundat el 1279 per a defensar el seu port reial. El nucli urbà primitiu es formà als vessants de llevant i nord del Palau del Rei, antiga casa forta o castell que ja existia des de l'antiguitat, i que ara la podríem situar al sud de la plaça del Forn. Al mateix temps es desenvolupà un petit barri, extramurs, anomenat Raval de Mar, junt al port. Ja hi ha escriptures de compra-venda de cases i “botigues” al segle XIV. A partir del segle XV, el Palau i el seu pati o fossat s'urbanitzà, creant-se diferents carrers i places en direcció al Pedró i a l'església.
L'expansió del nucli antic o barri vell en direcció al Pedró no es féu fins al segle XVI. Però, malgrat que les tropes franceses enderrocaren les muralles de la vila el 1694-95, la vila no sortí del cercle emmurallat fins un segle més tard. El 1817 fou quan es va començar a urbanitzar l'Arenal o barri de la Platja, en direcció a Calonge, sobre un eix o carrer anomenat de Santa Maria del Mar (ara carrer del President Francesc Macià), perquè es dirigia cap al Collet de Sant Antoni, priorat de Santa Maria del Mar. Fou quadriculat amb unes mides determinades, formant-se en primer lloc les drassanes de Palamós, on els mestres d'aixa construïen velers d'un variat ventall: goletes, fragates, bergantins, etc (un dels més grans fou la fragata Isabel I, de 600 tones de desplaçament).
L'eixample en direcció nord no va començar fins als darrers anys del segle XIX. En direcció al far no es varen construir cases fins als primers anys del segle XX. Les cases que s'han anat construint vora la carretera de Girona han ajuntat els nuclis de Palamós i Sant Joan de Palamós.
L'eixample ponentí és el més extens. Forma un continu urbà amb el poble de Sant Antoni de Calonge, i té carrers molt llargs i rectilinis que s'entrecreuen en angle recte formant illes rectangulars. S'hi conserven algunes cases i fàbriques interessants amb alguns detalls modernistes i anteriors, però el barri s'ha transformat considerablement. Són molt característics de les viles sureres els conjunts d'habitatges per a obrers, casetes d'una planta amb passadís i habitacions en un costat i petita eixida posterior. Davant la mar, paral·lel a la platja, hi ha l'ample passeig marítim, projectat al segon decenni del segle XX.
L'església parroquial de Santa Maria del Mar o de Palamós té el seu origen en una capella dedicada a Santa Maria. La capella fou bastida el 1334, com a dependent de la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà, ampliada el 1371 i convertida en parròquia independent el 1428. L'any 1434 s'inicià la construcció del temple actual, quan s'enderrocà la part nova construïda, perquè no hi cabia. El 1521 s'inicià la segona etapa de construcció, que abastava les dues darreres capelles laterals, el cor, el vestíbul, les portes del sud i de l'est i el campanar. És un monument d'estil gòtic tardà, de considerables proporcions, orientat al nord i amb els murs arrebossats. La volta, única, és dividida en cinc crugies per arcs torals apuntats i a cada costat hi ha cinc capelles gòtiques, amb algunes claus de volta decorades; l'absis és poligonal a l'interior i semicircular a l'exterior. Té cor d'arc rebaixat. Al frontis s'obre una porta adovellada i a la dreta sobresurt una torre adossada. El campanar és una torre de planta quadrada, amb coronament apiramidat modern (aquesta estructura particular es deu a que s'hi va integrar l'antiga “torre del Consell” del segle XIV). A la banda dreta de la nau smobre una porta goticorenaixentista de complicada decoració (segle XVI), però en general la decoració escultòrica és escassa. Cal mencionar, també, el retaule de l'altar major que, encara que fou en part destruït a la Guerra Civil, conserva dos elements originals del final del segle XVI: el bancal de 1580, construït pel mestre imaginaire Joan Ballester, i els set quadres pintats pel pintor renaixentista Isaac Hermes Vermell d'Utrech, pintor de cambra de Lluís de Requesens, governador de Milà.
No resten vestigis de les muralles que encerclaven la vila i que foren renovades en èpoques distintes, ni tampoc del palau reial que s'aixecava dins el recinte i del castell o fortalesa que defensava el port des de la punta del Molí. El portal de Mar se situava a la cruïlla dels carrers de Tauler i Servià i de la Creu, i el portal de Terra era a l'extrem de la Plaça dels Arbres, on neixen els carrers de Sant Joan Baptista de la Salle i de Salvador Albert i Pey; a migdia, els murs devien seguir l'orientació del carrer de la Creu i al nord devien seguir el tram septentrional del dit carrer i el Carrer Enrajolat. Els canons que decoren diversos punts foren trobats a la mar i deuen procedir de la fortalesa que fou totalment arrasada en l'atac francès del 1694. Tampoc no hi ha rastre del molí de vent de Pere Carles, prop del far, i que figura en els gravats antics.
El convent d'agustins de Nostra Senyora de Gràcia fou fundat el 1568, després de reconvertir la petita església de Santa Maria de Gràcia (construïda el 1508 i situada a dalt de sa Punta), i al començament de la segona meitat del segle XVII quedà dins del recinte de la ciutadella. Tant el recinte com el convent foren enderrocats pels francesos el 1694-95. Els frares agustins es traslladaren a l'antic Hospital de Pobres, construït des del principi del segle XVI al lloc més alt del Pedró, que a mitjans del segle XVIII fou convertit en convent; del qual foren exclaustrats el 1835. Ben a prop del lloc, mossèn Miquel Costa, féu construir un nou Hospital, a l'extrem de llevant del carrer del seu nom, del qual resta només l'església del Carme, fundada el 1771, restaurada en la primera dècada del segle XXI.
Entre els edificis moderns es pot destacar el de la Banca Ribera, al barri del Port, fet vers 1895, d'estil eclèctic o premodernista, la Casa Gubert-Vincke i la Torre-casa-fàbrica de Remigi Tauler, construïdes a finals del segle XIX, i l'edifici de les escoles municipals al carrer del Foment (1933). També era interessant la Casa Ribera, un digne exemplar del moment modernista enderrocat el 1974.
La cultura i el folklore[]
Com a les altres viles sureres de la comarca, a Palamós es desenvoluparen des de la segona meitat del segle XIX nombroses entitats i associacions socials, culturals i artístiques. El 1893 fou fundat el Centre Republicà Federal, i anteriorment s'havien creat dos casinos més de diferent tendència, La Unió (1855) i el Centre Econòmic (1887). Després sorgí el casino El Port (1903). El 1883 s'inicià la publicació del “Semanario de Palamós” i des d'aleshores fins al 1939 aparegueren un bon nombre de periòdics, de vida més o menys efímera. A la postguerra, sorgí la revista “Proa de Palamós”. Setmanalment es publicava el diari “La Proa del Baix Empordà”.
La vida cultural de Palamós continua essent excepcionalment activa. Algunes d'aquestes associacions són de considerable tradició, com la societat coral El Progrés, sorgida del Centre Republicà Federal. Destaquen també la Casa del Mar, dependent de la Confraria de Pescadors, l'Òm nium Cultural de Palamós o l'Agrupació Sardanista Costa Brava.
Els documents de l'arxiu històric de Palamós es conserven a la Casa Montaner, seu també del Museu de la Pesca. Aquest museu, centrat en el patrimoni maritimopesquer de la Costa Brava, té cura de les col·leccions d'arqueologia, conquiliologia i pintura moderna catalana provinents de l'antic Museu del Cau de la Costa Brava, inaugurat el 1920. Dins l'església de Santa Maria hi ha el Museu de Mossèn Pau Camós.
Entre les nombroses associacions esportives de Palamós, cal destacar el Club de Futbol Palamós, que és el degà d'aquest esport a Catalunya, ja que fou fundat el 1898 per Gaspar Matas. El municipi disposa a més d'un gran nombre d'instal·lacions esportives, com un complex esportiu municipal i dos ports esportius (Club Nàutic Costa Brava i Marina Palamós).
Palamós celebra la festa major per Sant Joan, el 24 de juny; també és tradició la festa de la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), amb una processó de barques enramades, i el Carnaval, durant la celebració del qual es fa rua, s'escull la reina de la festa i hi ha ball. Al llarg de l'any se celebren també la Mostra de l'Havanera Catalana, que des del 1978, que va néixer, s'escau la nit del 14 d'agost al recinte municipal de l'Arbreda de Palamós, la festa del Pedal (1 de maig) i l'aplec de la Sardana, que es fa el darrer diumenge de juliol des del 1969 i en el qual es ballen sardanes durant 12 hores seguides.
Altres indrets del terme[]
El municipi compta amb també amb el poble de Sant Joan de Palamós, i les urbanitzacions de la Fosca i el Figuerar.
Del patrimoni dispers pel terme, cal citar els antics castells de Vila-romà i de Sant Esteve de Mar, a més del santuari de Santa Maria de Bell-lloc. Entre els masos fortificats del terme cal esmentar: el Mas Vilanova de la Pietat; el Mas Bofill, amb torre cilíndrica; el Mas Gallart o Parals; el Mas Brugarol o del Vent; la Torre Mirona; el Mas Massoni o Pepó, amb la torre quadrada mig enrunada; el Mas Agustí, edifici modern que conserva la torre cilíndrica emmerletada, a ponent de Sant Esteve, la Torre de Ribes (segle XVII), amb torre de forma troncocònica, al N de Palamós, prop la carretera a Girona; el Mas Mauri o Oliver; i el Mas Juny, tots ells dins de l'antic terme de Sant Joan de Palamós.
A les cales s'Alguer i Pallerida tenen interès com a mostres d'arquitectura popular les barraques i casetes de pescadors (bé d'interès nacional, 2004). A la platja de Castell, prop de sa Corbatera, al mig de les pinedes, hi ha la Casa Puig Palau, obra de Duran i Reynals (1945-46), inspirada en un palau renaixentista, molt integrada en el paisatge (els interiors foren decorats per Domènec Carles i els jardins són de J. Mirambell i Ferrer).
Pel que fa als jaciments arqueològics del terme hi ha el dolmen de Montagut i es destaca el poblat iberoromà de sa Corbatera de Castell, en un promontori damunt la mar sobre la platja de Castell; el topònim deriva del poblat antic. Descobert per Lluís Barceló i Bou, i excavat en 1945-55 per M. Oliva, el poblat ha estat datat des dels segles VII-VI aC fins a la romanització; els materials trobats són, en una bona part, al Museu Arqueològic de Girona. El 1996 fou declarat bé d'interès nacional. Prop de Sant Esteve de Mar s'han fet troballes de ceràmica d'època romana, i també té interès l'antiga vil·la romana de Palau, prop del Mas Salvà, 1 km al SW de la Pietat.
La història[]
La vila de Palamós, fundada pel rei Pere el Gran al darrer quart del segle XIII, fou creada per la necessitat de posseir un port a la costa empordanesa, sobretot després de l'ensorrament progressiu del port de Torroella de Montgrí a causa de l'avanç de les terres al·luvials portades pel Ter. A l'arxiu municipal de Palamós es guarda la carta de poblament del 1279 del port reial de Palamós (Portus regalis de Palamors). La situació geogràfica va fer del port un centre d'atracció del transport mercantil. Abans de la creació d'aquest port, el territori de Palamós, exposat a les incursions pirates, devia ser pràcticament deshabitat. La petita península on s'establí la nova població pertanyia al terme jurisdiccional del castell de Sant Esteve de Mar, que s'estenia fins al marge esquerre de l'antic curs de la Riera Aubi. Per aquest motiu, el sobirà, prèviament a la fundació del port, hagué d'adquirir el castell de Sant Esteve, operació que encarregà al seu batlle Astruc Ravaia, que afranquí els palamosins dels drets feudals, i la vila restà sota domini directe del rei. El 1279 Arnau sa Bruguera, que era batlle de sac del castell de Sant Esteve de Mar, fou nomenat primer batlle reial de Palamós, la batllia del qual comprenia també Calonge, Vila-romà i Vall-llobrega. A la mateixa Carta Pobla Pere el Gran instaurà el mercat setmanal del dimarts —que ha perdurat fins als nostres dies—.
Hi ha constància de la importància estratègica del port de Palamós, i en aquestes aigües s'esdevingué el 1285 un combat naval entre l'estol català de Roger de Lloria i la flota de Felip l'Ardit. Roger de Llòria, després de la seva victòria, ordenà als almiralls Mallol i Marquet que, mentre ell provava de recuperar Roses, s'enduguessin a Barcelona tots els vaixells enemics que havien romàs aïllats als ports de Palamós i Sant Feliu.
El 1329 Alfons III establí perpètuament al seu escrivà Bernat de Pallarés el palau reial de Palamós, i el 1331 —davant leamenaça de guerra catalanoaragonesa— li donà llicència per a fortificar el palau i la vila. El 1354 la vila de Palamós fou incendiada i assaltada per vint-i-cinc galeres genoveses. El 1365 Pere el Cerimoniós vengué als prohoms de Palamós el dret reial de nomenar batlles, els quals a partir d'aleshores serien escollits pel rei d'una terna presentada pel poble. El 1380 Pere Pallarès —fill de Bernat— havia reparat el palau de Palamós i el 1394 el vengué a Berenguer de Cruïlles, a qui el rei, en anar concedint diferents drets sobre la vila, convertí, de fet, en senyor de Palamós. Al principi del segle XV es treballava en la construcció de la muralla de mar, tot i haver sofert molts atacs dels pirates sarraïns.
Durant la guerra contra Joan II la vila de Palamós capitulà davant les forces d'aquest rei l'any 1471. El 1466, Joan II havia concedit el títol de baró de Palamós —que el 1484 revertiria en la corona— al seu almirall Joan de Vilamarí. Aquest havia afirmat que qui posseís Palamós guanyaria la guerra, tot ponderant la vàlua estratègica del port. L'any 1484 Palamós obtingué el privilegi d'encunyar moneda, i aquest mateix any el rei Ferran II donà la vila de Palamós, com a comtat, a Galceran de Requesens, cosa que provocà nombroses protestes, ja que per un privilegi de Pere el Cerimoniós del 1399 la vila no podia ser venuda, permutada o empenyorada. Al primer comte li succeí el seu germà Lluís de Requesens i a aquest, l'any 1513, la seva neboda Elisabet, filla de Galceran, casada amb Ramon Folc de Cardona, duc de Sessa. L'any 1522 heretà el comtat de Palamós llur fill, Ferran, casat amb Beatriu Fernández de Córdoba, hereva del Gran Capità. Fou llur nét, Antoni, qui avantposà al cognom patern el de Fernández de Córdoba; per casament, el títol havia de passar més endavant als Cardona Anglesola, ducs de Somma, i, finalment, als Osorio de Moscoso, ducs de Medina de las Torres.
El 1536 desembarcà a Palamós l'emperador Carles V, que retornà a la vila el 1543, des d'on escriví les famoses instruccions al seu fill Felip. Aquest mateix any s'esdevingué l'atac a Palamós per l'estol turc de H¯ayr al-Dı¯n Barba-rossa, almirall del Gran Turc i, aleshores, aliat dels francesos. De totes les depredacions pirates comeses al litoral fou aquesta la més terrible.
L'any 1694 la vila fou assetjada i presa a l'assalt pel mariscal Noailles, que va patir una gran pèrdua d'homes. Per això va fer enrunar totes les defenses de la vila. La destrucció de la vila i el seu endeutament va provocar un gran descens en el nombre d'habitants en els primers anys del segle XVIII. A la meitat d'aquest segle, la manca de guerres i el descens de la pirateria comportaren un increment de l'activitat marinera i pesquera i del trànsit mercantil del port. El comerç amb Amèrica, la prosperitat agrícola i —a la segona meitat del segle— l'inici de la indústria tapera, són altres elements que afavoriren una considerable expansió de la vila en aquest moment. Durant la guerra del Francès la vila fou ocupada, el 1809; el 1814 el general Suchet, en abandonar-la, féu arrasar el castell de Vila-romà, que mai havia pres part en cap acte de guerra
Enllaços externs[]
- Pàgina oficial de l'Ajuntament
- Informació de la Generalitat de Catalunya
- Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
- Històries de Palamós i Comarca Web amb articles d'història de Palamós en PDF.