FANDOM


Palafrugell
Palafrugell
Comarca Baix Empordà
Superfície 26,89 km²
Població 22.365
Códi postal 17200
Mapa Palafrugell

Palafrugell és una vila i municipi de la comarca del Baix Empordà. Té algunes cales molt representatives de la Costa Brava i disposa d'una tradició gastronòmica extensa i d'una riquesa cultural personificada en l'escriptor Josep Pla.

Una de les principals fonts de riquesa del municipi ha estat la indústria surera, que actualment encara gaudeix de gran prestigi. Aquesta indústria havia estat enfocada en bona part a l'exportació de taps de suro arreu del món.

La vila de Palafrugell és el centre del municipi, on també hi trobem els nuclis rurals de Santa Margarida, Ermedàs, Vilaseca i el poble de Llofriu, a peus de les Gavarres, juntament amb els nuclis costaners de Calella, Llafranc, Tamariu i Aigua Xelida. D'aquesta manera, el municipi viu dividit entre el mar i l'interior, tot i que la importància del seu litoral ha condicionat el desenvolupament social i econòmic, transformant una vila tradicionalment tapera, en un centre turístic i de serveis plenament consolidat.

Palafrugell és actualment una de les destinacions turístiques i de segona residències més important de les comarques gironines. Això fa que la població al pic de l'estiu se situï al voltant dels 60.000 habitants, quan a l'hivern hi ha prop de 22.000 habitants. La franja litoral comprèn 12 km de retallades cales i petites platges.

El Far de Sant Sebastià , i el seu mirador, estan situats a dalt de la muntanya de Sant Sebastià (165 m), que separa Llafranc de Tamariu.

HistòriaEdit

L'any 1637, 300 homes de l'exercit castellà mancats de paga i indisciplinats s'allotgen a Palafrugell contravenint el privilegi que Jaume I el Conqueridor havia atorgat a la vila el 1271 i es dediquen al pillatge, maltracte i vexació desenfrenada. Aquesta situació provoca la crispació dels palafrugellencs. La vila es revoltà el 20 de juliol de 1638 contra els 300 soldats dels tercios castellans que s'hi havien tornat a establir a la població. Hi moriren dos capitans i alguns soldats i, en represàlia foren enviades a la vila tres o deu companyies de càstig, i la població fou saquejada pels soldats, que van cremar algunes cases i profanar tres esglésies, incloent la de la vila de Llofriu, en el que es considera el precedent del Corpus de Sang, que va iniciar la Guerra dels Segadors.

Patrimoni LocalEdit

Béns d'Interès NacionalEdit

  • La Torre de Can Mario
És una edificació singular d'estructura de ferro projectada per l'arquitecte General Guitart i Lostalo, construïda entre 1904 i 1905 per Talleres del Arquitecto Juan Torras, de Barcelona, amb les funcions de dipòsit regulador de la pressió de l'aigua. Està situada en l'espai central de l'antiga fàbrica de suro, al nucli urbà de Palafrugell. És una obra plena de singularitat tècnica, espacial, volumètrica i estilística amb caràcter únic en el context del patrimoni cultural de Catalunya, essent una excel·lent mostra de l'arquitectura de ferro, extrem al qual cal afegir el seu valor de fita urbana i referència visual.

Patrimoni HistòricEdit

  • La Vil·la

És un nucli format a partir del primitiu poblat alt-medieval que s'havia situat al cim d'aquest pujol. Amb el temps, s'estructurà a l'entorn de l'església i el castell i quedà circuit pel recinte del muralla. El nucli actualment conserva el testimoni de la trama urbana d'arrel medieval, exceptuant la plaça situada al nord de l'església -que ha obtingut la seva fesomia actual mitjançant l'enderroc durant el segle XX d'algunes illes de cases. Hi ha alguna pervivència puntual d'edificacions dels segles XV-XVI, però les característiques predominants responen als models dels segles XVII-XVIII. És probable que s'hagin conservat moltes més característiques de les construccions d'aquests segles de les que actualment s'observen, ja que poden haver quedat emmascarades per actuacions diverses sobre les façanes. També hi ha alguns edificis del segle XIX. I alguns edificis recents del s. XX que no respecten la trama parcel·laria tradicional i modifiquen negativament la imatge del teixit urbà.

Limita a l'E i al SE amb la mar, al N amb Begur, Regencós i Torrent, a l'W amb Vulpellac i al S amb Mont-ras. El municipi comprèn, a més de la vila de Palafrugell, cap del terme, el poble rural de Llofriu, els poblats marítims de Calella de Palafrugell, Llafranc i Tamariu, els antics veïnats de Santa Margarida i Ermedàs, el santuari de Sant Sebastià de la Guarda i altres veïnats, ravals, urbanitzacions modernes i masies escampades.

El territori s'estén per l'anomenat corredor de Palafrugell, fossa tectònica que és un allargament de la plana del Baix Empordà fins a la badia de Palamós. Aquest pla, amb petits pujols, és limitat pels contraforts de les Gavarres, a ponent, i pels seus estreps litorals i el massís de Begur, a llevant, que constitueixen els diversos sectors accidentats del terme. El Puig Major, a les Muntanyes Poues —al NW del terme—, té 241 m d'altitud. A llevant, prop del litoral, als estreps del massís de Begur, hi ha altituds de 179 m.

La carretera C-66 de Palafrugell a Girona travessa el sector oriental del terme i passa prop de Llofriu. La vila de Palafrugell s'hi comunica per mitjà de dos curts ramals. En aquest lloc s'inicien les carreteres comarcals de Palafrugell a Torroella de Montgrí i de Palafrugell a Begur. Diferents carreteres comuniquen Palafrugell amb les poblacions marítimes del seu terme: la que porta a Calella i Llafranc, paral·lela a la qual corre una autovia (Avinguda del Mar), i la que porta a Tamariu, que al paratge de Ros es bifurca cap a Llafranc. Entre el 1887 i el 1956 funcionà el tramvia de vapor de Palamós a Flaçà, amb estació a Palafrugell, que s'allargà fins a Girona el 1921 i més tard tingué un ramal fins a Banyoles.


L'església de Sant Martí, de Palafrugell - © Fototeca.catAquest tren de via estreta, que havia fet un gran servei a la comarca, sobretot per al desenvolupament de la indústria surera, s'extingí per manca de renovació del material.

El marc físicEdit

La costa del terme de Palafrugell s'inicia al S a la minúscula cala d'en Massoni, racó arredossat a migdia del Cap Roig. Les illes Formigues —l'Illa per als mariners—són més al S, mar endins i davant del cap de Planes, entre Palamós i Mont-ras, però la silueta característica d'aquest grup d'illots és l'element identificatiu de l'horitzó marítim que es contempla des de les poblacions de Calella de Palafrugell i Llafranc. El Cap Roig és un accident que es destaca pels alts penya-segats rogencs. Al seu damunt, entre espesses pinedes, hi ha el jardí botànic, el castell i la petita platja del Cap Roig. Entre aquest cap i la punta dels Forcats s'obre el Golfet, badia de costa alterosa i coberta de vegetació, amb la curiositat geològica dels monòlits de Castellets i la petita platja de Cau del Toixó al fons. Sobre el Golfet i sobretot al paratge dels Forcats, on la costa continua escarpada i molt erosionada, s'ha construït en excés entre les pinedes i les suredes.

Els Forcats ens porten, vers el N, fins al poble de Calella de Palafrugell, que presenta un espai urbanitzat molt extens al llarg de tot un seguit de petites platges encaixades entre afloraments de roques que formen nombrosos entrants. El nucli primitiu del poble de pescadors s'identifica encara, malgrat les transformacions recents, compacte i amb les cases com apilonades vora el Portbò —el seu minúscul port natural— i les dues platges que el limiten: la platja d'en Calau i el port de Malaspina. Els barris d'estiueig, iniciats a la fi del segle XIX, s'estenen vers el S per les cales de la Platgeta, el Port Pelegrí i els Canyers o Sant Roc i a la platja del Canadell i al paratge de la Torre vers el N. Al N del Canadell, el tossal de la Torre de Calella —coronat per la vella torre de guaita i on es drecen els Tres Pins, grup molt conegut de pins pinyers d'unes grans proporcions— acaba a la punta dels Canons. A la costa de la Marineda, la punta d'en Blanc és l'extrem de la badia de Llafranc, fonda i arenosa, tancada al N per l'alta muntanya de Sant Sebastià. Entre totes dues es dreça el nucli de Llafranc.

La muntanya del cap de Sant Sebastià de la Guarda és l'accident dominant i més conegut d'aquest tram de litoral. Amb els seus 165 m d'altitud, cau sobtadament sobre la mar i crea una costa amb grans espadats que arriben al seu punt més espectacular al salt de Romaboira, d'una verticalitat absoluta. L'alt promontori és coronat pel vell edifici que integra la torre de guaita i l'ermita que li ha donat nom i la seva hostaleria i pel far. Seguint cap al N continuen els penya-segats amb petits entrants com cala de Gents i el Cau. Cala Pedrosa, passat el cap dels Frares, és una mica més ampla i manté el seu aspecte natural, però és, com tot aquest sector, d'accés difícil des de terra. Amb els penya-segats de la Musclera i la Perica —on hi ha algunes de les primeres cases d'estiueig fetes per britànics en aquesta costa— comença la corba de la petita badia de Tamariu, al fons de la qual, vora la platja, hi ha el poblat de Tamariu. El promontori que clou la cala de Tamariu pel N acaba a la punta d'en Quart, que amb la punta des Banc limiten l'entrada a la petita cala d'Aigua-xelida, un indret on destaca la petita platja envoltada per turons poblats de pins i per espadats de roca rogenca sobre la mar; aquest lloc ha sofert una de les més lamentables degradacions de tota la costa amb el projecte d'una enorme urbanització que es construí pels anys 1976-77, malgrat ser un paratge protegit per les lleis aleshores vigents. Al N d'Aigua-xelida hi ha Cala Llarga o Ventosa amb sa Roncadora, una esquerda a la roca on les ones i el vent, en temps de mar moguda, promouen un gran soroll, i Cala Marquesa, la darrera pel N del terme de Palafrugell, amb el rec dels Arbres; la punta del Bisbe és el límit amb la costa del municipi de Begur.

L'Aubi, que drena una bona part del sector central i més planer del terme (el pla d'Ermedàs o de l'Aubi), forma una petita conca independent de règim torrencial. Neix a tramuntana del nucli urbà de Palafrugell, que travessa de N a S, i s'escola per la fossa de Palafrugell vers el SW cap a la badia de Palamós, on desemboca. En són tributaris nombrosos petits rierals, com la riera de Vila-seca. Les terres de Llofriu, al NW, són drenades per la riera de les Bruguedes, la d'en Bosqueta o de les Murtres, i altres minsos torrents que pertanyen a la complicada xarxa hidrogràfica de marge dret de la riera Grossa de Pals, que alimentava l'antic estany de Pals i avui porta les aigües al Daró. Finalment, al sector litoral, a llevant, hi ha els cursos torrencials que van a parar a les diferents cales, com la riera del Canadell (a Calella), la riera de Llafranc o dels Torrents i la riera de la Pastora (a Llafranc) i la riera de Tamariu.

La poblacióEdit

La població (palafrugellencs), reduïda a l'antic nucli encerclat per les muralles anomenat encara Dins la Vila, no tingué un augment gaire considerable durant els segles XV-XVII, a conseqüència de les pestes i les guerres dels segles XVI i XVII i malgrat l'arribada d'immigrants occitans (fugitius de les persecucions religioses de tot l'Estat francès). Al segle XVIII es produí una gran expansió, tot i la pèrdua de les llibertats catalanes, a causa de l'absència de guerres i epidèmies, de la llibertat de comerç amb Amèrica i un cert proteccionisme, i també de la millora dels conreus, especialment per l'increment de la vinya, i l'aparició, a la segona meitat del segle, de la naixent indústria del suro.

El creixement fou espectacular (726 h el 1719; 2 377 el 1787; 2 470 h el 1797), i continuà durant tot el segle XIX, afavorit pel desenvolupament de la indústria surera, fins al primer decenni del XX (9 018 h el 1910). La crisi d'aquesta indústria, motivada per la Primera Guerra Mundial, fou l'origen d'una regressió que enllaçà amb la Guerra Civil, durant la qual encara s'agreujà: 8 746 h el 1920, 7 698 h el 1950. Al decenni dels anys cinquanta, amb el turisme, s'inicià una recuperació que es convertí en un creixement molt intens els anys seixanta i setanta, accelerat per una important immigració: 9 123 h el 1960, 15 611 h el 1979, 17 014 h el 1990 i 20509 h el 2005.

L'economiaEdit

L'agricultura, la ramaderia i la pesca L'agricultura no és l'activitat principal del conjunt de la població, però els terrenys més planers i més aptes es continuen conreant, i Llofriu i diversos veïnats mantenen una economia eminentment agropecuària. Als conreus, majoritàriament de secà, hom cull principalment cereals i farratge. Abans de la fil·loxera fou molt important la vinya, després replantada en extensions molt reduïdes. Les darreres oliveres desaparegueren gairebé del tot amb el fred del 1956. Hi ha petits espais regats amb l'aigua de pous, entre els quals es destaca per la seva extensió el del paratge de Lladrers, a migdia de la vila de Palafrugell. Les cases dels hortolans de l'indret, a manera de grans barraques de planta i pis, són ben característiques, com també les barreres de xiprers que alternen amb tanques d'obra i amb les torretes de vells molins de roda d'elevació d'aigua, ara desapareguts o en desús. L'activitat agrícola es complementa amb la ramaderia, representada per bovins, porcins i aviram. El terme municipal de Palafrugell té importants espais de bosc d'alzina surera i pins —que no s'exploten pràcticament— als sectors accidentats, el massís litoral i els contraforts de les Gavarres.

La pesca és l'altra activitat tradicional. A la vila sempre hi hagué un nombre important de pescadors, els quals, abans de l'existència de població permanent a Calella i les altres cales, solien habitar els barris situats prop de les muralles de la vila. Des de la segona meitat del segle XVIII, Calella es convertí en un poble de pescadors —a més de ser el port comercial de Palafrugell— i també n'hi hagué, en un nombre molt més reduït, a Tamariu i Llafranc. Les embarcacions, per manca de moll, han estat sempre de dimensions reduïdes; les més grans han estat les teranyines, dominant els petits bots palangrers. El 1900 hi havia 36 embarcacions de pesca; actualment, aquesta activitat ha minvat molt i, fins a Calella, ha esdevingut absolutament secundària i conjuminada amb l'activitat turística.

La indústriaEdit

De l'any 1761 són les primeres notícies de l'existència de tapers a Palafrugell. En els primers temps la gent que treballava el suro havia vingut a establir-se generalment des de la zona surera de l'Alt Empordà (Agullana, Darnius), on aquesta activitat aparegué primer. El 1797 consta que ja hi havia 21 cases on es fabricaven taps, en les quals treballaven unes 70 persones la majoria de les quals eren forasters que no residien permanentment a la vila i que no hi tenien la família. Fins al primer terç del segle XIX els elaboradors de taps acudien a vendre'ls a la famosa fira de Bellcaire, al Llenguadoc. Hom considera que l'època d'or de la manufactura surera començà el 1880, en què s'inicià una etapa de gran prosperitat. Al principi del segle XX començà la veritable industrialització, amb la introducció de la maquinària. En aquest procés fou essencial la creació per part del palafrugellenc Joan Miquel i Avellí (1879-1934), associat amb dos alemanys, de l'empresa Miquel, Vincke i Meyer, que es pot considerar capdavantera en la mecanització. Aquesta casa, amb mercats directes a tot el món, convertí Palafrugell en el primer centre surer del país. Hi construí la seva gran factoria, que amb els anys s'anà expandint fins a formar un complex que ocupava una extensió molt gran dins el nucli urbà de la vila, on constituïa un gran poblat industrial. Arribà a tenir més d'un miler de treballadors. El 1907 ja produïa més d'un milió de taps diaris i el 1906 havia començat a fabricar paper de suro i altres especialitats (salacots, flotadors, plantilles de calçat, etc.). Molt important fou la fabricació de llana de suro i, sobretot, d'aglomerat a partir del 1917. El 1916 canvià el nom pel de Manufactures del Suro i el 1920 creà la important sucursal de Palamós. El 1930 es fusionà —de fet, fou absorbida— per la multinacional nord-americana Armstrong Cork Co., que tenia casa a Sevilla, i en sorgí Manufactures del Suro Armstrong, que posteriorment adoptà el nom d'Armstrong World Industries.

L'època d'esplendor de la indústria tapera acabà el 1914 amb la crisi produïda per la Primera Guerra Mundial. Consta que, el 1840, a Palafrugell ja hi havia uns 500 treballadors i s'havien elaborat 25 000 quintars de suro. El 1842 hi havia 62 fàbriques, i el 1845 havien augmentat a 73. El 1884 es dedicaven a aquesta activitat 1 053 persones (813 homes i 240 dones). L'any 1913, just abans de la crisi, hi havia 27 fàbriques, que ocupaven 3 500 treballadors. El 1982 la indústria del suro ocupava 727 persones en 22 empreses. Aquestes dades, però, baixaren força amb la desaparició, el 1989, de la important Indústria Surera Bertran. Cal destacar l'esmentada Armstrong, que estava dedicada a diverses especialitats de decoració i aïllants. Dins la tradicional producció de taps de vi i de xampany de qualitat hi ha, entre d'altres, Trefinos (continuadora el 1917 de Barris i Cia. i després filial d'Armstrong) i Tapones y Especialidades del Corcho. La indústria surera originà algunes indústries derivades, com les fàbriques de xarpellera de cànem per a l'embalatge de taps (sacs de canemàs), ja iniciada al segle XVIII per teixidors de lli. El 1840 hi havia 5 fàbriques deaquest sector a la vila, però la darrera desaparegué en la dècada del 1970. Els tallers metal·lúrgics dedicats a la maquinària de la indústria del suro tingueren molta importància a Palafrugell, d'on, a partir del 1900, sortí bona part de l'utillatge del sector.

Derivades de l'activitat tapera, aparegueren associacions paral·leles de treballadors del suro ja des de la primeria del segle XIX. Totes les mutualitats existents es fusionaren el 1917 en la Previsió Obrera, que perdurà fins la dècada del 1970. També es fundaren diverses cooperatives de consum, com l'Econòmica Palafrugellenca, creada el 1865, que fou la tercera dels Països Catalans (i de l'Estat espanyol) i avui és degana de les existents. Altres foren la Industrial Obrera (1886) i l'Obrera de Palafrugell (1887), que perduraren fins al final de segle. L'Agrupació Surera, d'empresaris, es creà el 1888, però no tingué gaire eficàcia. En canvi, gaudí d'una important influència i una llarga gestió el Foment de la Indústria i Comerç Surotaper (1911), des del qual es promocionà la Federació Surera Catalana. La indústria del suro continua essent un sector important de l'economia de Palafrugell, i diverses fàbriques elaboren taps per a vi i taps de qualitat per a cava que s'exporten a tot el món, paper de suro, aïllants i altres articles i derivats.

Del 1950 ençà el turisme ha desplaçat a un segon terme totes les altres activitats industrials, excepte la construcció. També hi ha indústries de materials per a la construcció i d'altres del ram de l'alimentació.

El comerç i el turismeEdit

Palafrugell disposa d'una gran quantitat d'establiments comercials, entre els quals destaquen els d'alimentació, i bancaris. Cal esmentar, en aquest sentit, l'aparició el 1920 –en gran part a causa de la influència de la indústria tapera– del Banc de Palafrugell, que tingué sucursals a Sant Feliu, Torroella i la Bisbal, encara que no perdurà després de la crisi del 1929. Des del 1724, el prior Antoni de Bru concedí permís per a celebrar mercat el dijous, que fou suprimit el 1891; poc després sorgí el mercat del diumenge. Cada tercer diumenge de mes es fa una fira d'antiquaris i brocanters, i de juny a setembre, el primer diumenge de mes, té lloc un mercat d'artesania.

L'ensenyament queda cobert fins al batxillerat i la formació professional. Com en altres localitats costaneres de Girona, el turisme hi ha desenvolupat en gran manera les activitats esportives. En l'ampli ventall d'instal·lacions esportives destaca el port esportiu de Llafranc i l'estadi Municipal Josep Pla i Arbonès. Els establiments i serveis turístics es concentren principalment als nuclis de Calella, Llafranc i Tamariu, i majoritàriament estan oberts durant els mesos d'estiu, cosa que evidencia que, com en altres comarques gironines, el sector de serveis ha evolucionat gràcies al turisme.


Morfologia urbana de PalafrugellEdit

La vila de Palafrugell, és emplaçada al cim d'un tossal de poca elevació dins la carena que uneix les Gavarres i el massís de Begur, interfluvi entre la riera d'Aubi i la conca de la platja de Pals. El nucli primitiu, a 87 m d'altitud, s'anomena encara Dins la Vila i correspon a l'interior del recinte medieval fortificat, conservant l'antic traçat urbà amb carrerons estrets i curts. La muralla, de la qual resten escassíssims vestigis, era de planta pentagonal i seguia els carrers dels Valls i de Cavallers i la plaça Nova. Tenia set torres (sis de les quals foren enderrocades en 1816-18 i la restant, dita torre d'en Moragues, el 1908) i cinc portals. No es coneix la localització de la fortalesa que donà nom al poble, però la casa palau del prior de Santa Anna s'alçava entre la Plaça Vella i el carrer Major.

Els primers eixamples es formaren als segles XVI i XVII a la sortida dels portals (carrers del Raval Inferior i del Raval Superior, que enllaçà aviat amb el barri del Pedró). El creixement, però, fou lent i la plaça Nova, a la sortida de la muralla pel SE, no es creà fins el 1757. Alguns veïnats esmentats al segle XVII, com la Garriga, el Vilar, la Carrera, la Caritat o les Botines, restaren integrats durant el segle XVIII dins l'expansió urbana de la vila i donaren nom a carrers. Aleshores la vila arribava al Pedró Gran (N), als carrers de Pals i de la Caritat (W), als de la Font i de les Botines (S) i als de la Garriga, de la Tarongeta i de Sant Sebastià (E). Són característiques d'aquesta època cases molt senzilles amb llindes datades, de planta i pis amb els baixos amb voltes de llunetes o de canó. Els eixamples del segle XIX es produïren en totes direccions seguint inicialment els camins principals (carrers de Palamós, del Sol —actual de Torres Jonama—, de Cases Noves, Pals, Ample, de l'Hortal dPou, etc.) i, a la fi de segle, cresqué especialment el sector de ponent amb la creació de l'estació del ferrocarril de Palamós a Girona (1877). De la segona meitat del XIX són característiques les cases d'obrers d'una sola planta o dues i les cases senyorials amb elements decoratius neoclàssics a la façana, relleus de terra cuita i pintures murals neopompeianes a l interior (moltes lamentablement han desaparegut, substituïdes per edificis d'escassa qualitat). Les cases burgeses, construïdes en una gran part pel mestre de cases Josep Ferrer i Bataller (dit “Bonic”), en aquesta època donaven un gran caràcter a Palafrugell (les més notables eren Can Puig, Can Món i Can Barris). L'expansió de la primera meitat del segle XX seguí, en general, la tendència anterior, però des dels anys cinquanta, amb la immigració i el turisme, es construí sense ordre i alterant elements interessants del paisatge urbà; es crearen diversos barris suburbials com la Sauleda, al sector d'habitatges protegits pròxims a Vila-seca, el Molí de Vent, etc. Amb la revisió del pla general d'ordenació dels termes de Palafrugell i Mont-ras hom intenta de frenar i encarrilar el desordre urbanístic de la vila i dels barris marítims.

L'església parroquial de Sant Martí és de notables dimensions. La nau i les capelles laterals són d'estil gòtic tardà, probablement del segle XVI, i el frontis, amb portalada rectangular i llinda decorada amb un baix relleu sobre la vida de sant Martí, el campanar inacabat i la Capella Fonda (cos d'edifici amb tres capelles entre el campanar i la sagristia) pertanyen a l'època barroca (segles XVII i XVIII). Conserva una creu processional d'orfebreria del segle XVI i té interès el frontal d'altar del segle XVIII, d'argent repussat. Fins el 1936, que fou cremat, guardà un gran retaule barroc de fusta daurada, obra de Pau Costa (1664-1784) i havia tingut un retaule de Lluís Borrassà (contractat el 1413). L'interior fou restaurat amb poc encert després de la Guerra Civil, arrebossat imitant carreus; Guillem Soler i Gatvillaró inicià unes pintures murals que no foren acabades. Al final del segle XIX foren trobades al voltant de l'església unes tombes antropomorfes tallades a la roca que podrien ser datades pels voltants de l'any 1000.

Altres edificis interessants dins la vila són Can Rosés (segles XVII i XVIII), adossat al campanar de l'església, i algun casal amb elements decoratius goticorenaixentistes. Fora del recinte hi ha l'Hospital (antiga masia del XVIII arranjada) i, al seu costat, lgesglésia dels Dolors (edifici de la segona meitat del segle XVIII). Al carrer de la Caritat l'antiga casa Pouplana (ara Frigolet) té magnífics esgrafiats barrocs a la façana. Edificis dels segles XIX i XX que cal destacar són lfantiga fàbrica Armstrong (popularment Can Màrius, de 1900-04), amb notables elements de forja a la façana; una torre dipòsit metàl·lica que és una senya d'identitat de la vila, conjunt planejat per General Guitard i Lostaló; el Mercat Cobert (1901), obra de Martí Sureda i Vila; les cases Esteve, neogòtiques (1906); l'Escorxador Municipal, obra d'Isidre Bosch i Bataller, d'aquesta època; la Casa Miquel, modernista, atribuïda a Josep Goday, on viu el pintor Modest Cuixart; la Casa Almeda, modernista, l'actual casa de la vila (antic casal Bech de Careda), bastida els anys vint; la cooperativa L'Econòmica Palafrugellenca (1926-27), edifici molt representatiu de la darrera etapa de Rafael Masó i Valentí (notable decoració ceràmica a l'interior i a l'exterior), i l'antiga Escola d'Arts i Oficis (1933), obra d'Emili Blanch i Roig. Entre les construccions modernes es pot destacar algun edifici d'estil racionalista de J. Gili. Pel que fa a les masies fortificades que posseeixen torres de guaita o de defensa, són notables Can Boera (al nucli urbà) i la Torre dels Moros (al NW de la vila), prop de Palafrugell.

La cultura i el folkloreEdit

Des de la primera meitat del segle XIX i fins a la dècada del 1930, es crearen a Palafrugell un bon nombre d'entitats cooperatives i associatives en alguns aspectes, de les quals la vila fou capdavantera, i hi hagué una vida cultural molt apreciable. Hi havia hagut un gran nombre de casinos: Els Amics (popularment La Crosta) es fundà el 1853; La Fraternitat, el 1854; La Laboriositat, el 1858; El Palafrugellense (o Can Martinet), d'obrers, el 1859, que s'escindí el 1887 i donà lloc al Centre Fraternal i al Centre Obrer, aquest republicanofederal; L'Aliança, el 1882; el Cercle Catòlic, el 1887; el Cercle Tradicionalista, el 1887; el Cercle Palafrugellense, el 1892, de comerciants, i el Cercle Mercantil, dels senyors, actiu en 1904-89. El Centre Fraternal (que a la postguerra fou obligat a canviar el nom per Centro Español) continua en plena activitat. Una altra associació de caràcter cultural de la vila és el Casal Popular.

Entre les formacions teatrals i musicals que s'han format a la vila, la de més llarga durada ha estat el cor La Taponera (1859), que tenia uns curiosos estendards fets amb suro pel metge local Josep Martí i Vintró; fou dirigit un temps per Trifó Bonany, músic i clarinetista molt popular a la vila, i per Frederic Sirés, autor de sardanes i havaneres. La cobla La Principal de Palafrugell, fundada el 1890 com a successora de la Vella del 1875, perdurà fins el 1977; va tenir etapes brillants dirigida per Josep Gravalosa (1912-17) i altres de més modestes (s'hi destacaren com a intèrprets Trifó Bonany, Joaquim Torrent, Tomàs Garcia, Ferran Rigau, etc.). Actualment hi ha la Cobla Costa Brava i la Cobla Orquestra Baix Empordà.

La Fundació Josep Pla (1973) té la seu a la casa veïna de la casa natal de l'escriptor, i inclou la Biblioteca Josep Pla amb manuscrits i originals i un ampli fons documental sobre l'autor i la seva obra. La vila disposa també de la Casa de Cultura Josep Pla, inagurada el 1967 per l'escriptor i de l'Arxiu Històric de Palafrugell.

El Museu del Suro de Palafrugell, secció del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, va ser inaugurat el 1991. Situat a l'antiga escola d'arts i oficis de Palafrugell, és l'hereu de l'antic Museu Arxiu de Palafrugell, instal·lat a l'antiga fàbrica Genís. Aquest museu recull l'evolució de la indústria surera del municipi i s'hi exposa maquinària diversa relacionada amb aquest sector. Tanmateix, el museu guarda i gestiona l'antic fons d'arqueologia municipal. El 2002 s'inaugurà l'Arxiu Municipal de la ciutat, a l'edifici de Can Rosés.

El primer periòdic publicat a Palafrugell fou, el 1882, “El Palafrugellense”, que el 1888 es convertí en “El nuevo Palafrugellense”; el 1894 es fusionà amb “El eco Bisbalense” i nasqué “El Distrito”, de tendència republicana i conservadora, que perdurà fins el 1900. “La Crònica”, fundat el 1902, era monàrquic liberal i el 1907 es convertí en catalanista dretà, dirigit pel periodista i polític local Joan de Linares i Delhom. “El Baix Empordà” tingué una llarga trajectòria (1909-36), propietat de l'industrial Joan Miquel i portaveu de la Lliga Regionalista a la comarca; entre els col·laboradors locals destacaren Tomàs Vicens, Josep Gariguer, especialment, Josep Ferrer i Mascort i també Josep Pla. “Industria Corchera” (1933) fou l'òrgan del Foment. “Ara” (1930-38), republicà i catalanista, fou portaveu des del 1935 d'Esquerra Republicana; hi col·laboraren Josep Guilló, Fermí Vergès i els polítics Josep Sagrera i Coromines (batlle i diputat) i Martí Jordi i Frigola (batlle i delegat d'ordre públic de la Generalitat a Girona). Altres periòdics de menys durada foren “La Comarca Federal” (1890), “El Nuevo Distrito” (1900-09), “Acción Social Obrera” (1918), etc. Actualment destaca la “Revista de Palafrugell”, que començà a publicar-se durant la postguerra i “Crònica d'un any”.

Entre les festes populars de Palafrugell destaquen, per la segona Pasqua, les Festes de Primavera, creades el 1972. El punt culminant de les festes, que duren 10 dies, és el “Carrousel Costa Brava”, en què participen carrosses, comparses i gent disfressada. Aquestes festes, que tenen el seu origen en l'antic carnaval de la vila, ja esmentat per Francisco de Zamora vers el 1790, es desenvoluparen al segle XIX gràcies als viatges dels palafrugellencs surers per Europa; a la fi de segle, el carnaval constava de colles humorístiques organitzades, com la Colla del 3 per 4 (1891). Prengueren el nom de Festes de Primavera arran de la prohibició governamental, el 1963, de les celebracions carnavalesques. La festa major de Santa Margarida se celebra pel 20 de juliol. Altres esdeveniments festius, culturals, artístics i esportius de la vila són la festa petita de Sant Martí, l'11 de novembre; la Garoinada, una campanya gastronòmica durant els mesos de gener, febrer i març; el Meeting Internacional d'Atletisme, pel juny; els “Concerts d'Estiu”, durant els mesos de juliol i agost, i el Mercat de Nadal, celebrat el cap de setmana anterior al 25 de desembre, en què es mostren oficis artesans i productes i objectes propis de l'època nadalenca.

Calella de PalafrugellEdit

El barri marítim de Calella de Palafrugell (748 h el 2005), situat a la costa, es començà a poblar a la fi del segle XVIII (abans hi havia botigues o barraques de pescadors) i fou el port de cabotatge de la vila (exportació de suro manufacturat, especialment des de mitjan segle XIX i fins a ben entrat el segle XX). Ara és un important centre turístic. El nucli primitiu és davant les platges d'en Calau, el Portbò i Malaspina, i encara manté elements d'arquitectura popular com les Voltes, un carrer porticat i cobert davant el Portbò, i algunes cases antigues de pescadors. La duana desaparegué al començament del segle XX. L'església de Sant Pere és un edifici modern, iniciat el 1884. Al darrer quart del segle XIX es formà el barri d'estiueig del Canadell, que ha conservat en bona part el seu caràcter, i al començament del XX es creà el de Sant Roc o els Canyers, mentre s'expandia molt el nucli primitiu. Entre les cases edificades posteriorment es destaquen els xalets Bertran i Vila, obra de l'arquitecte Duran i Reynals. Entre Calella i Llafranc hi ha la casa dita la Marineda, feta pels industrials surers Barris, amb jardins projectats per J. Mirambell, molt alterats. S'ha conservat el passeig de ronda, vora mar, que va de Calella de Palafrugell a Llafranc. És interessant també el camí que porta al Golfet, integrat en la vegetació. Entre Calella i Llafranc es bastí a partir del 1597 (any en què donà el permís el batlle general de Catalunya) una torre de guaita i defensa, la torre de Calella, construcció ferrenya amb cos inferior de planta circular i part alta semicircular, atalussada, que també serví de presó.

Per Sant Pere, el 29 de juny, s'hi celebra la festa major, i el primer cap de setmana de juliol té lloc la popular cantada d'havaneres –la més destacada de la Costa Brava–, que se celebra des del 1967. Durant els mesos de juliol i agost també s'hi fan actuacions dins del cicle “Concerts d'Estiu”.

LlafrancEdit

El barri marítim de Llafranc (318 h el 2005) se situa on hi hagué la primitiva població romana dedicada a la terrisseria i al comerç marítim, i al segle XIX es formà com a barri d'estiueig (fins aleshores hi havia unes poques barraques de pesca). Consolidat com una població eminentment d'estiueig, es caracteritza pel seu passeig davant la platja i per les pinedes que envolten el nucli. L'església de Santa Rosa de Lima data del 1897 i ha sofert moltes reformes. Es conserven algunes cases de la primera època, com la Casa Rosa i cases i xalets de 1920-30, com algunes de les Escales de Llevant. Al nucli hi ha un port esportiu. La festa major de Llafranc es fa per Santa Rosa, el 30 d'agost, i el primer dissabte de setembre se celebra el Mercat Boig, amb parades d'artesania, antiguitats, etc. A més, els mesos de juliol i agost s'hi fan actuacions dels “Concerts d'Estiu”, i el primer dissabte d'agost té lloc una cantada d'havaneres a la platja.

TamariuEdit

El barri marítim de Tamariu (254 h el 2005), més al N del cap de Sant Sebastià, és esmentat ja en la Crònica de Ramon Muntaner. Antic poblet de pescadors molt reduït, hi havia barraques i tavernes on anaven a passar les festes molts treballadors del suro; per manca de bons camins, els estiuejants hi arribaren més tard (l'enllumenat elèctric hi fou instal·lat els anys trenta). Entre les construccions modernes destaca la Casa Abril, obra de Duran i Reynals. A la platja dels Lliris resta una típica barraca comunal. S'hi conserven, com a gairebé tot aquest litoral, les espesses pinedes que dissimulen les construccions aixecades. Tamariu celebra la festa major pel 15 d'agost. El primer dissabte de setembre es fa una cantada dohavaneres.

Sant Sebastià de la GuardaEdit

Dalt el promontori del cap de Sant Sebastià es manté encara la torre de Sant Sebastià de la Guarda, torre de guaita bastida a partir del 1445 al caire del cingle dit el salt de Romaboira, amb planta de semicercle allargat. A la part baixa hi hagué la primitiva ermita de Sant Sebastià construïda per Jaume Corbera (esmentat en una carta de la reina Maria de Castella del 1442). A conseqüència de la pesta de 1650-51 hom decidí de construir la nova església i una hostatgeria, i les obres començaren el 1707; l'actual ermita de Sant Sebastià, adossada a l'W de la torre, és un notable exemplar d'ermita barroca marinera, d'una nau i capelles laterals (el 1936 es destruïren els retaules i la curiosa imatge del sant, vestit “a la Frederica”, moda del temps de Felip V, que segons tradició havia regalat el capità Antoni Barceló, a qui la torre de guaita havia ajudat sovint en la seva lluita contra la pirateria). L'ermita fou bastida sobre les runes colgades d'un jaciment ibèric de notables dimensions que fou poblat del segle VI al segle II aC, moment en què es baixà cap a la plana, fins a la vila romana de Llafranc. Entre la capella i la gran hostatgeria, avui hotel, amb amples terrasses dominant el magnífic panorama, hi ha un pati interior que és una interessant mostra de l'arquitectura popular barroca. Al segle XIX hom construí el far de Sant Sebastià, inaugurat el 1857, obra de l'enginyer Josep M. Faquinetto. Modernitzat el 1964, en què es convertí en aerofar, se'n conserva l'antiga maquinària, que funcionava amb petroli. Té la qualificació de far de primer ordre i és el més potent del litoral mediterrani peninsular. L'any 2004, en les excavacions al poblat ibèric, es descobrí un paviment romà.

A la capella de Sant Sebastià se celebren diverses festes i actes: el Dilluns de Pasqua es fa una processó, coneguda com de les Cuques, mantenint un vot que la vila va fer durant una plaga; el primer dissabte de setembre es fa una arrossada popular; i durant el mesos de juliol i agost els “Concerts d'Estiu”.

Cap Roig A l'extrem meridional del terme, a tocar de Mont-ras, hi ha la gran propietat del Cap Roig, on a partir del 1927 el coronel Woevowsky, exiliat de Rússia, i la seva muller, anglesa, bastiren amb plans del mateix coronel i dins una línia harmoniosa amb el paisatge l'anomenat castell del Cap Roig (1931), amb alguns elements antics aprofitats (també projectà cases populars a Calella); crearen també el Jardí Botànic del Cap Roig, amb flora local, i un de petit de gust italià, que foren oberts als visitants. Propietat de la Caixa de Girona des del 1969, el jardí és obert al públic i al castell s'organitzen exposicions i concerts; destaca la celebració del Festival de Jazz de la Costa Brava durant els mesos de juliol i agost.

LlofriuEdit

El poble de Llofriu (301 h el 2005) és situat al sector nord-occidental del terme, al peu de les Gavarres, amb un reduït nucli agrupat al voltant de l'església i, més al SW, a tocar de la riera de Llofriu, un petit grup de masies que formen el veïnat de Roma; un barri més modern, a la carretera de Girona a Palamós, forma la Barceloneta. Durant el canvi de segle, el nucli experimentà un estancament de població: 306 h el 1996 i 294 h el 2005. En època medieval Llofriu formà part del terme del castell de Palafrugell i seguí les seves vicissituds; és esmentat des del 1062 (Lofrid) com a possessió de Ramon Berenguer I. L'església de Sant Fruitós de Llofriu és esmentada des del 1121 i en els nomenclàtors del segle XIV consta com a sufragània de la parròquia de Palafrugell. L'actual edifici és obra del segle XVII, d'una nau amb capelles laterals i absis poligonal, amb una senzilla portalada rectangular; el campanar és de planta quadrada. Del període romànic només resten alguns carreus aïllats i les ferramentes de la porta. Entre els masos de Llofriu es destaquen el Mas Pla, residència habitual de l'escriptor Josep Pla, especialment després de la Guerra Civil, la Casa Regàs i el Belvedere Georgina dels arquitectes Òscar Tusquets i Lluís Clotet. La festa Major de Llofriu se celebra pel tercer dissabte d'agost.

Els veïnatsEdit

A Vila-seca, veïnat pràcticament incorporat a la vila de Palafrugell, hi ha una torre aïllada. El veïnat de Santa Margarida o de la Vilarnau, és a migdia de Palafrugell, al cim d'un pujol; prop de la masia de Can Borrull, dita Castell de Santa Margarida, hi ha la interessant capella de Santa Margarida o de Sant Ponç (aquesta advocació és més tardana), d'origen altmedieval (mur septentrional, ara fora de la capella, del segle X, i volta de canó del segle XI) però amb afegitons tardans (segles XVI i XVIII); la masia té com a elements defensius una garita i una torre quadrada. Prop de Can Borrull hi ha la Torre de Santa Margarida o Mas Espanyol, masia del segle XVII amb torre de defensa, igual com la de Can Vilar i potser anterior, i una mica més lluny, la Torre Roja. A 1,5 km de la vila, a la carretera de Tamariu, hi ha el veïnat del Bruguerol, de masies escampades i una població empadronada de 212 h el 2005.

El veïnat d'Ermedàs, a migdia de la vila, és format per una colla de masos. Té una església dedicada a sant Ramon, obra del segle XVI, d'una nau i absis semicircular, de caràcter eminentment popular, amb elements de tradició romànica (que ha estat restaurada). Vora seu hi ha el Mas Fina (segles XVII i XVIII), amb torre de defensa anterior; també posseeix una torre el Mas Petit d'en Caixa, la primera etapa constructiva del qual correspon al segle XIV o al XV. Una d'aquestes dues torres és l'anomenada torre d'en Pere Gros, on el 1757 foren portats els pirates presos davant el Cap Roig. Prop del Mas Sureda, reconstruït del tot en un estil neorenaixentista, hi ha encara una altra torre de defensa del segle XVI.

Les restes arqueològiques Entre les restes arqueològiques trobades al terme de Palafrugell podem esmentar diverses destrals polides neolítiques, el dolmen de Can Mina dels Torrents (en un turó al N de Llafranc) i l'abundant ceràmica del poblat preromà de Sant Sebastià de la Guarda. La població romana de Llafranc, probablement continuadora de la del cim de Sant Sebastià, donà nombroses troballes, de les quals es té notícia des del segle XVIII (segons Pella i Forgas, busts, monedes, un Mercuri de bronze, mosaics, làpides —una de les quals transcrita per Fidel Fita—, etc.), però tant la necròpoli, molt important, com altres aspectes del jaciment han estat lamentablement depredats amb la urbanització moderna del lloc i només es conserva abundant material ceràmic (àmfores, teules, etc). L'excavació d'uns solars per edificar va posar al descobert vestigis molt notables d'una terrisseria. Prop de Calella de Palafrugell hi ha el jaciment iberoromà de ses Artigues (vora els Forcats).

La història La situació de la vila de Palafrugell, a uns 3 km de la mar, és ben característica del poblament del litoral. L'abandonament de l'antic nucli habitat de Llafranc, a causa dels perills que presentava la mar a la fi de l'època romana i l'inici de l'edat mitjana, originà l'establiment de la població en un lloc no visible de la costa. Aquest fou l'origen de Palafrugell i segurament d'altres antics veïnats de la seva rodalia. El document més antic que esmenta Palafrugell és de l'any 988. Es tracta del testament d'Ermengarda, la qual, entre altres llegats, deixava un mas amb terres i una altra casa, que havien estat possessió del vescomte Ènnec, al monestir de Sant Pere de Galligants. La possessió es trobava a Torroella (que s'identifica amb Mont-ras) i Palafrugell. La vila celebrà el mil·lenari de la seva història el 1988 a instàncies d'estudiosos locals que descobriren el fet. El comte Borrell, en el seu testament del 991, llegà l'alou de Palaz Frugello. Al principi del segle XI la comtessa Ermessenda havia cedit en feu el castell de Palafrugell o de Sant Martí de Palafrugell a Bernat Tedmar, el qual, el 1019, cedí aquest lloc a la canònica de la seu de Girona. El 1055 el comte Ramon Berenguer I en recuperà el domini directe mitjançant un conveni amb l'al·ludit Tedmar, al qual concedí la part dels delmes de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell. El 1058 la comtessa Ermessenda restituïa a la seu gironina l'església de Sant Martí de Palatii Furgelli amb l'alou del mont del palau i les seves pertinences amb el castell i l'església. El 1062 el cavaller Bernat Dalmau de Peratallada signà un conveni amb Ramon Berenguer I segons el qual es comprometia a guardar i defensar la dominicatura de Palafrugell (Palacio Frugelli), Llofriu i Mont-ras.

Ramon Berenguer III el Gran, en testament sacramental del 1130, llegà diversos masos de Palafrugell als monestirs empordanesos de Sant Miquel de Cruïlles, Sant Miquel de Fluvià, Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Vilabertran. El rei Alfons el Cast va prometre la senyoria de Palafrugell com a assignació d'esponsalicis a la seva futura muller Sança de Castella, amb qui es casà el 1173. Aquesta donació no fou obstacle perquè el mateix rei posés fi al domini directe del casal de Barcelona sobre Palafrugell. En el seu testament del 1194, publicat el 1196, es precisa que Dalmau de Palol tenia els llocs de Palafrugell i Llofriu en nom del sobirà, però que a la mort del dit Palol aquests dominis havien de passar a l'orde del Sant Sepulcre. El futur Pere II, el 1250, acomplí la concessió lliurant el castell de Palafrugell al prior de Santa Anna de Barcelona (de l'esmentat orde), concessió confirmada per Jaume I el mateix 1250 i per Pere el 1260. El 1251 Jaume I concedí un important privilegi a la vila de Palafrugell pel qual l'eximia d'allotjar tropes, excepte en el cas de visita personal del rei i els seus fills, i pel 1257 lliurà un decret de protecció a favor de l'orde del Sant Sepulcre, del prior i comunitat de Santa Anna de Barcelona i el seu castell de Palafrugell. La vila s'expandí a l'empar del castell i per això en tots els documents antics, fins entrat el segle XIX, és anomenada sempre castell de Palafrugell. Els priors de Santa Anna gaudiren de la senyoria del lloc fins a la fi de l'Antic Règim, i el prior fou anomenat baró de Palafrugell o de les Set Torres, perquè la vila era protegida per un recinte de muralla que tenia set torres. Pels volts del 1288 el prior Jaume de Font alliberà els seus vassalls dels mals usos.

A la segona meitat del segle XIV els Cruïlles hi mantenien una petita possessió. El 1368 el prior Berenguer de Bigues adquirí aquestes i altres diverses petites propietats i drets que eren en altres mans, dins el terme. Els drets que hi tenia el monestir de Sant Pere de Galligants havien estat permutats el 1358 per la senyoria del mateix burg de Sant Pere, amb el rei Pere el Cerimoniós, que en aquesta època continuava en possessió de l'alta senyoria de Palafrugell. El 1374 Pere el Cerimoniós vengué al prior de Santa Anna —que ja posseïa la jurisdicció civil—l'alta jurisdicció criminal del terme del castell de Palafrugell. D'aquesta manera, el priorat obtingué el domini jurisdiccional absolut del lloc, que li permeté d'aixecar forques com a testimoni de poder, en el turó conegut encara avui pel nom de puig de les Forques, dins l'actual terme de Mont-ras. En aquest segle consta que la vila es regia per consell obert de tots els veïns reunits a la plaça pública. Davant els desordres que es produïen, el 1400 el prior Joan de Pradell proposà una reorganització que va fer que el govern municipal fos encomanat a quatre jurats i dotze consellers, nombre que quedà reduït a vuit a partir del 1504. El prior es reservà el dret de nomenar el batlle –d'una terna que li presentaven els jurats— i el jutge, i tingué un procurador a la vila, càrrec que més endavant hagué de ser confiat a un canonge de la comunitat per a evitar la mala administració, que havia esdevingut endèmica. El 1445 el prior concedí llicència per a construir la torre —ermita de Sant Sebastià de la Guarda—, que fou molt important per a la vigilància del litoral i la seguretat de la població. Durant la guerra contra Joan II la població fou addicta a la generalitat. El 1471 la vila capitulà davant Joan II al mateix temps que altres pobles de la comarca. Aquest mateix any el rei cedí la jurisdicció civil i criminal de Palafrugell a Bernat Margarit, governador de Catalunya. El prior protestà i reivindicà els seus drets, i les jurisdiccions li foren retornades pel rei Ferran el 1479. El 1485 els remences assetjaren la vila durant dos dies, però no la van poder ocupar.

El 1564 el rei Felip II de Castella confirmà tots els privilegis del priorat de Santa Anna. Malgrat la secularització —el 1595— que convertí el monestir de Santa Anna en col·legiata prioral, aquesta comunitat pogué mantenir els seus privilegis i la senyoria del castell de Palafrugell. El 1543 el sometent de Palafrugell, format per uns 200 homes encapçalats pel batlle Sebastià Caixa, acudiren a defensar la vila de Palamós escomesa per l'estol de H¯ayr al-D¯ın, Barba-rossa, i molts hi moriren. La població vivia en aquesta època en permanent sobresalt pels atacs dels pirates i corsaris. Durant el segle XVI s'hi afegiren encara altres grans malvestats —pestes, aiguats, guerres—, que limitaren el desenvolupament de la vila.

L'any 1640 els canonges de Santa Anna posaren un plet contra el seu prior Josep Claresvalls sobre l'administració de Palafrugell, al·legant que corresponia conjuntament al capítol i al prior. El tribunal eclesiàstic sentencià que pertanyia exclusivament al prior. L'afer tornà a sorgir el 1688, però amb el mateix resultat. En temps de Felip IV de Castella, Palafrugell fou escenari de diversos fets gravíssims, que arribaren a tenir conseqüències d'una gran transcendència per al país. L'any 1637 foren allotjats a la vila 400 homes de l'exèrcit castellà, els quals, mancats de paga i indisciplinats, es dedicaren al saqueig i al pillatge. Aquests fets foren un antecedent del famós combat de Palafrugell el 1638, quan els veïns es revoltaren contra els soldats castellans que altra vegada s'hi havien establert. Com a represàlia foren enviades a Palafrugell tres companyies de càstig, que entraren a sang i a foc a la vila. La caòtica situació provocà que fins i tot les autoritats no catalanes s'hi manifestessin en contra, com el bisbe de Girona Gregorio Parcero. Hom considera aquests fets de Palafrugell com l'origen de la guerra dels Segadors. La gran consternació i indignació creixent que produïren a tot Catalunya decidiren l'alçament del 1640. Tanmateix, encara poques setmanes abans del Corpus de Sang (7 de juny de 1640) Palafrugell patí una altra volta les conseqüències del pas de la soldadesca castellana.

Durant la guerra de Successió (1713) la població rebé uns altres visitants: hi entraren tropes franceses —defensors de la causa de Felip V—, que perpetraren diverses violències. Fins a la segona meitat del XVIII Palafrugell fou una població que vivia de l'agricultura i de l'activitat marinera. Després de la guerra de Successió s'inicià una gran expansió afavorida per diverses circumstàncies, dins l'eufòria econòmica general de tot l'occident europeu, i, ja al segle XIX, es convertí en una població primordialment industrial. El port de Calella començà a tenir una activitat important i, amb la progressiva minva de la pirateria, s'hi formà una població estable. Però la guerra del Francès (1809) afectà de nou la vila, i les tropes franceses entraren a la població.

Palafrugell fou una de les viles industrials empordaneses on més arrelament tingué el republicanisme federal, i molts palafrugellencs participaren en l'alçament republicà conegut amb el nom de foc de la Bisbal (1869). Durant les guerres carlines la vila es manifestà eminentment liberal.

Política Edit

Alcaldes de Palafrugell Edit

Nom Temps de govern
Des del

al
Web
Joan Rutllan 1973
1974
1974
1979
Foto
Albert Juanola 1979 1983 Foto
Lluís Medir 1983
1987
1987
1991
Foto
Notícia
Frederic Suñer 1991
1995
1999
1995
1999
2003
Foto
Lluís Medir (2n cop) 2003
2007
2007
2009
Foto
Notícia

FestesEdit

  • Des del 1966 cada primer dissabte de juliol se celebra la Cantada d'Havaneres a la cala del Port Bo de Calella de Palafrugell
  • Les Festes de Primavera és una celebració carnavalesca del municipi que va néixer l'any 1962 després de la prohibició de celebrar el carnaval a tot l'Estat espanyol. Per evitar la prohibició, van traslladar la festa a la primavera amb l'excusa de celebrar l'arribada d'aquesta estació. Hi participen colles carrossaires de tota la Costa Brava
  • La setmana del 20 de juliol se celebra la Festa Major, en motiu del dia de Santa Margarida, patrona del municipi

Enllaços externs Edit

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Més wikis de Wikia.

Wiki aleatori