| Forallac | |
 | |
| Comarca | Baix Empordà |
| Superfície | 50,62 km² |
| Població | 1.737 |
| Códi postal | 17111 |
 | |
Forallac és un municipi de la comarca del Baix Empordà.
Es constituí formalment el 10 de març del 1977 fruit de la unió dels termes municipals de Fonteta, Peratallada i Vulpellac.
El terme s'estén per la plana de l'Empordà en bona part de la conca del Daró fins al veïnat de Fitor, al massís de les Gavarres.
Encara que cada nucli conserva el seu edifici municipal, la seu administrativa roman a Vulpellac, on el 1998 es va inaugurar la nova casa de la vila.
El nom del nou municipi sorgeix a partir de la combinació (un mot creuat) del nom dels tres nuclis agregats, segons van acordar els responsables municipals que van promoure l'agregació. Forallac pren la primera, la segona i la tercera síl·laba de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, després de col·locar els seus noms per ordre alfabètic. Aquesta solució, però, no agrada als toponimistes.
Situació i presentació[]
Els antics municipis de Vulpellac, Fonteta i Peratallada s'uniren l'any 1976 per a formar un sol municipi, amb capitalitat a Vulpellac. El terme municipal confronta al N amb Ullastret i Palau-sator, a l'E amb Torrent d'Empordà i Palafrugell, al SE amb Mont-ras, al S amb Vall-llobrega, Palamós i Calonge de Mar, al SW amb Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura i a l'W amb la Bisbal d'Empordà.
El municipi de Vulpellac comprèn, a part del cap municipal, algunes masies disperses, el veïnat de la Bordeta i el del Pla, la urbanització del Puig de Sant Ramon, els nuclis que depenien del municipi de Fonteta –el mateix poble, el veïnat d'Abellars i el poble de Fitor—, i els nuclis del municipi de Peratallada, que engloba, a part de la vila homònima, els pobles de Canapost, Sant Climent de Peralta, Peralta o Santa Susanna de Peralta i l'antic lloc de Bruguera.
Hom ha suposat que el topònim de Vulpellac pot derivar del gentilici llatí Vulpilius, però Joan Coromines creu que és d'origen cèltic. Cal assenyalar, en aquest sentit, que la gent del país pronuncia Urpellac
La carretera comarcal (C-66) de Palafrugell a Girona travessa el terme i passa per Vulpellac, i Sant Climent de Peralta i prop de Fonteta. Una carretera local procedent de la C-31 al N de Pals vers Vulpellac passa per la vila de Peratallada i per Canapost.
Els sectors[]
L'antic terme de Vulpellac, de 4,3 km2 d'extensió, comprèn una zona aturonada, a ponent i al NW, amb el punt més elevat al Puig Negre (109 m), que forma part de la serra de Sant Ramon. La part restant del terme és plana i drenada per la riera de Fonteta, de la conca del Daró, que davalla de les Gavarres.
L'antic municipi de Fonteta, d'una extensió de 24,0 km2, s'estén pels vessants nord-orientals de la serra de les Gavarres. Comprèn un reduït sector bastant planer, en contacte amb la plana del Daró, on hi ha el poble de Fonteta, molt pròxim a la capital comarcal, la Bisbal d'Empordà. La resta del terme és muntanyosa i s'estén des del coll de Ganga, al SW, fins al vessant septentrional del Puig Cargol, a migdia. El límit oriental passa pel puig de les Mines i el puig d'en Vidal. Al N termeneja amb l'antic territori de Vulpellac. Al sector més accidentat és cobert per bosc d'alzines, pins i alzines sureres, característic de les Gavarres. El relleu és de formes suaus, amb carenes poc pronunciades i barrancades poc profundes, sobrepassa escassament els 300 m i culmina al puig d'en Ribot (327 m). Els torrents que drenen el terme de Fonteta pertanyen a la conca del Daró, com les rieres de Fonteta, de Fitor, de la Cavorca de Can Plaja i del Vilar. Hi ha un petit sector que vessa les aigües a la riera d'Aubí (capçalera del Torrentbò i de la riera de Vall-llobrega).
L'antic terme municipal de Peratallada, d'una extensió de 21,7 km2, és situat a la conca del Daró i comprèn una part dels contraforts nord-orientals de la serra de les Gavarres, a la part meridional del terme, mentre que a tramuntana hi ha terres planes entorn de la vila de Peratallada, accidentades només al SW per uns turonets d'escassa elevació, al vessant dels quals hi ha el poble de Canapost. És drenat per la riera Grossa o de Peratallada, afluent del Daró, que neix als contraforts septentrionals de les Gavarres, dintre el mateix terme de Peratallada, formada per la confluència de la riera de Revetlla, la riera de Can Torró o de Sant Climent i la riera de Can Serra.
La població i l'economia[]
La població de Vulpellac seguí l'oscil·lació habitual de la comarca fins a mitjan segle XIX (443 h el 1857), i a continuació inicià un descens fins el 1910 (403 h). El seu desenvolupament posterior ha estat produït per l'expansió industrial de la Bisbal; així, a partir del 1950 el poble es veié afectat pel corrent immigratori i l'augment de població no es deturà fins el 1975 (581 h). El cens de poblament més alt de Fonteta s'aconseguí el 1857 amb 622 h. Posteriorment aquesta xifra disminuí a 398 h el 1936 i es mantingué bastant estabilitzada fins el 1970 amb 390 h, amb una lleugera tendència a la regressió el 1975 amb 388 h. La població de Peratallada el 1860 era de 880 h, xifra que disminuí progressivament durant el segle XX: 503 h el 1970 i 478 h el 1975. La població conjunta del municipi era de 1 598 h el 2001 i de 1 745 h el 2005.
A la part muntanyosa del terme de Vulpellac hi ha petites zones de pins i alzines, especialment al sector de Fonteta que produïa fusta, llenya, carbó i, sobretot, suro. Al sector de Peratallada s'exploten unes pedreres calcàries. Entre els conreus destaquen els de secà, principalment cereals, farratge i llegums. També hi ha vinyes i oliveres, i un reduït sector de regadiu, que aprofita les aigües subter rànies, dedicat a hortalisses, blat de moro, patates i farratge. La cria de bestiar boví, oví, porcí i aviram, amb algunes activitats industrials derivades, completa l'economia. A causa de la proximitat de la Bisbal, dins el terme s'han instal·lat algunes indústries de ceràmiques, rajoles, materials de construcció i tallers mecànics. A Peratallada, nucli de gran atractiu turístic, s'organitzen diverses fires. Destaquen la Fira de Peratallada, pels volts de l'1 de maig, que inclou la Fira del Formatge i la Fira Medieval, el primer cap de setmana d'octubre. Es fan també unes mostres gastronòmiques: la cuina de l'Horta, pel maig, i la Cuina de l'aviram, a l'octubre. Es fa mercat cada dissabte.
El poble de Vulpellac[]
El poble de Vulpellac (315 h el 2007) és situat a 51 m d'altitud, a l'esquerra de la riera de Fonteta. Té un nucli antic centrat pel gran buc que formen el castell palau i l'església parroquial, conjunt monumental restaurat. Al novembre del 2009, la Generalitat de Catalunya declarà aquest nucli antic bé cultural d'interès nacional. Com en tants altres pobles de l'Empordà, els darrers anys un bon nombre de cases han estat convertides en segona residència.
L'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa és l'antiga capella del castell. L'edifici és d'estil gòtic tardà amb detalls renaixentistes i fortificat; segurament va ser bastit per ordre de Miquel Sarriera dins la primera meitat del segle XVI, quan es reformà el castell. A la façana, de carreuada, es destaca la portada amb arquivoltes ogivals i, al cim, una torre alta i estreta. A l'interior, cobert amb volta de creueria hi ha l'escut dels Sarriera en algunes impostes. Els senyors podien assistir als actes religiosos des del palau, per una finestra enreixada que s'obria sobre el presbiteri i que és tapiada. A migdia de l'església s'ha excavat part d'una necròpoli altmedieval amb tombes antropomorfes i de lloses que també s'estenia per sota del temple i pel subsòl del castell, on hi ha un fragment de sarcòfag decorat. S'han trobat vestigis de l'església anterior, que podrien ésser romànics.
El castell palau de Vulpellac manté en una bona part l'estructura essencial del segle XIV, amb nombroses reformes de la primera meitat del XVI, efectuades per ordre de Miquel Sarriera, que afectaren la disposició interior i la decoració. Pels volts del 1725 es feren altres reformes, més endavant l'edifici fou convertit en casa de pagès, i al segle XX ha estat restaurat pel seu propietari. És un edifici de dues plantes format per tres crugies, les quals, juntament amb l'església, emmarquen un petit pati interior de planta trapezial. La torre mestra, a ponent, és del segle XIV, de planta rectangular amb obertures gòtiques, espitlleres, merlets i pisos interiors de fusta, però fou aixecada sobre les restes d'una torre més antiga, amb aparell d'espiga a la seva base, reblerta interiorment. El pati central forma un conjunt arquitectònic i decoratiu d'una gran vàlua. Al centre hi ha un pou amb coll de pedra, i una escala adossada als murs és l'accés a la part alta de l'edifici. A les façanes hi ha un portal adovellat, escuts dels Sarriera, un parell de finestres coronelles gòtiques —una de les quals triforada— i una de renaixentista del 1533 amb l'emblema, el nom i una inscripció de Miquel Sarriera. A l'interior es destaca la sala major, amb arcs de diafragma apuntats, les dependències baixes amb voltes i les diverses estances de la planta principal, amb teginats del segle XVI, decorats amb personatges, motius florals i escuts i citacions de l'Antic Testament a les bigues. L'estructura d'altres sales i el pis sobre el cos occidental són reformes del segle XVIII. L'emmerletat superior ha aparegut ben conservat en enderrocar un terrabastall tardà. Al palau es conserven encara algunes rajoles decorades amb la inscripció i els escuts, sobretot al sòl d'un passadís de la sala major, però se n'han espoliades moltes, que són en alguns museus del país i en col·leccions particulars. El castell, notable exemplar de l'arquitectura civil goticorenaixentista, fou declarat monument nacional el 1931.
A l'entorn del palau i de l'església hi ha restes disperses de la muralla, alguns vestigis de la qual es troben entremig de les cases del poble. L'element més ben conservat és la torre portal del NE, de planta quadrada i amb la porta adovellada. Es conserva una altra torre, cilíndrica, al SW del poble, encaixada entre cases. A ponent del palau resta un fragment de llenç espitllerat i un altre vora l'absis de l'església. Malgrat l'alteració recent d'algunes cases del nucli urbà, hi ha alguns edificis dels segles XVII i XVIII que tenen un interès notable com a arquitectura popular als carrerons del nord a la plaça Major, situada extramurs, i al carrer Major, on hi ha cases amb portals adovellats, escuts i alguns finestrals decorats.
Fora d'aquest nucli són força nombroses les masies disseminades pel veïnat del Pla i una mica per tot el terme. Can Comes del Brugar és un mas fortificat dels segles XVI i XVII, enlairat en un replà (uns 500 m d'altitud) al NW del poble de Vulpellac. Té una torre de defensa cilíndrica amb teulada cònica, espitllerada i amb voltes hemisfèriques. A la façana del casal hi ha una gran porta adovellada amb escut. A l'interior, diverses llindes presenten relleus decoratius. A la lliça, que encercla lvera, hi ha restes de garites. Els propietaris han conservat l'arxiu de la casa. Als camps situats a ponent del Mas Ral, una mica més d'1 km al NE del poble de Vulpellac, hi ha un jaciment arqueològic on apareix superficialment ceràmica a mà, preromana. És molt a la vora de la zona arqueològica de les antigues pedreres dels Clots de Sant Julià de Canapost. El veïnat de la Bordeta, va sorgir durant el segle XIX al llarg de la carretera de Girona, al SW del terme, i gairebé és un raval de la Bisbal, vila de la qual constitueix l'entrada pel S. El mateix es pot dir de la urbanització recent de cases unifamiliars del puig de Sant Ramon.
Vulpellac celebra la festa major pel 20 d'agost. També se celebra la festa del Segar i el Batre, en data variable al mes de juny i juliol respectivament.
Fonteta i Abellars[]
El poble de Fonteta (314 h el 2007), situat a 67 m d'altitud, és a la dreta de la riera del seu nom i forma un nucli compacte de carrers estrets, alguns dels quals conserven l'antic empedrat, a l'entorn de l'església. Les cases són dels segles XVI i XVII, amb voltes als baixos i embigats als pisos, llindes amb inscripcions i dates. L'església parroquial de Santa Maria, que devia existir ja el 904, és esmentada amb el nom complet el 1057. És sufragània de la parròquia de la Bisbal. El temple conserva la nau romànica, del segle XI, modificada posteriorment. L'aparell romànic es pot veure a la façana de ponent, on s'obrí una porta renaixentista i una rosassa. La volta de canó, arrebossada, deu ser la coberta antiga. És fortificada, i la capçalera romànica fou substituïda al segle XVIII per un creuer amb cúpula i un absis carrat. Les capelles són afegits posteriors i el campanar és del 1755. Al Museu d'Art de Girona (antic Diocesà) hi ha una creu de terme goticorenaixentista procedent de Fonteta. La vila rural de Fonteta formà part del municipi de la Bisbal fins al segon terç del segle XIX, que s'independitzà. La festa major de Fonteta s'escau el segon cap de setmana de juliol en honor a Sant Generós.
Al SW de Fonteta hi ha el veïnat d'Abellars, amb algunes masies disperses, gairebé totes deshabitades. La torre d'Apiliares és documentada el 822 com a possessió dels bisbes de Girona, domini que és confirmat en documents dels segles IX, X i XI, en els quals s'esmenta juntament amb Fonteta. En un document del 844 apareix com a villam Apiliares seu Apiolas. No ha estat comprovada històricament la suposició de l'historiador empordanès Pella i Forgas que el lloc fou colonitzat pels monjos del cenobi de Sant Climent de Peralta, els quals l'haurien dedicat a la cria d'abelles, d'on vindria el seu nom. El 1019 la canònica de Girona adquirí el mansum de Abellars. El casal més gran d'Abellars és el conegut amb el nom de Mas Abellars, fet que podria suggerir que és la perduració del que esmenta un document del segle XI. No conserva, però, vestigis anteriors als segles XVI i XVII. Uns 300 m a llevant d'aquest mas, prop d'un camí vell i enmig del bosc, hi ha les ruïnes d'un edifici medieval que podria identificar-se amb la torre esmentada en els documents. A llevant del Mas Abellars, al cim d'un pujol, hi ha les ruïnes d'un antic molí de vent, amb torre de planta circular.
Fitor[]
El poble de Fitor, és situat en plena serra de les Gavarres. El seu despoblament és provocat per l'escassa rendibilitat del bosc i la manca de serveis i bones comunicacions. La majoria de les masies (segles XVII-XIX), emplaçades en clarianes del bosc, vora els rierols, estan en procés de ruïna com l'enorme mas de Can Torroella. Entre les que encara són dempeus destaquen Can Plaja, que té un portal de gran dovellatge, i les habilitades per a segona residència com Can Calç, amb interessants voltes i arcades a la part baixa i, vora la casa, un pou de glaç, Cal Carrony i el Mas Estanyol. Al lloc tingueren domini els bisbes de Girona i els senyors de Palau-sator.
L'església parroquial de Santa Coloma, consagrada l'any 948, és d'origen romànic primitiu, encara que modificat posteriorment. De dues naus capçades per sengles absis semicirculars, sembla que la més antiga és la del N, si bé la de migdia és molt arcaica. L'absis presenta un aparell en espiga, format amb lloses de llicorella, i la nau té escassos vestigis de pintures murals romàniques. El campanar és de planta rectangular, amb els murs lleugerament atalussats, de forma no tan acusada com el de Coll de Nargó. Al damunt s'aixecà, al segle XI, un pis construït amb carreus petits, finestres geminades i arcuacions llombardes. S'han fet obres de consolidació. L'església conserva un retaule barroc amb escenes del martiri de la patrona, els plafons més interessants del qual van ser robats el 1978.
A Fitor hi ha el nucli de dòlmens més dens de la zona de les Gavarres. En destaquen el dels Tres Peus, a la serra de la Calç, conegut d'antic i que és el més gran, i, a la mateixa carena, el de Tres Caires i el de la Serra de la Calç. El dolmen de la Roca de la Gla és al cim del puig de la Vinyassa; el de la Vinya Gran, en un replà de Puig Vidal; el de la Serra Mitjana, vora el portell de Sant Jaume; la Taula dels Tres Pagesos, prop de la riera de la Cavorca i el camí de la Ganga; el dolmen del Llobinar, al puig d'aquest nom, no lluny de Can Puig; el del Mas Estanyet, vora aquesta casa, i la cista dolmènica d'en Botei, al NE de l'anterior. També hi ha el del Cim del Clot del Llorer i el d'en Pe ricot. A Fitor hi ha restes d'un antic forn de vidre. El poble celebra l'aplec de Fitor el tercer diumenge d'octubre.
Peratallada[]
La vila de Peratallada (441 h el 2007) és a ponent de la riera Grossa, dita de Peralta en el seu curs superior, que desguassa al Daró, tot i que antigament ho feia a l'estany d'Ullastret. Peratallada és assentada, a 43 m d'altitud, sobre la roca viva que s'aprofità a l'edat mitjana com a basament d'una gran muralla de fortificació al centre de la qual hi ha el castell, mentre que l'església parroquial és extramurs, en lloc despoblat. La vila de Peratallada és un dels conjunts més importants de l'Empordà pel que fa a arquitectura medieval. La significació del to pònim de Peratallada és ben clara: els profunds valls de la fortificació que envolta el poble, de pedra tallada, excavats a la roca natural sorrenca, deuen ser-ne l'origen.
El castell de Peratallada, aixecat sobre un basament de roca enlairat uns 4 o 5 m sobre el terreny que l'envolta, és format per una gran torre mestra de planta rectangular que s'aixeca sobre el basament de pedra natural i és coronada per merlets quadrats, i un mur tot al voltant. Una porta adovellada dóna accés a l'interior, que és buit. Hi havia hagut un pis intermedi de fustam. L'aparell és de carreus escairats de gres, en filades d'alçades diferents. El sòl de roca entre la torre i el mur que l'envolta és molt irregular i s'hi veuen nombrosos solcs artificials, potser vestigis d'una ocupació anterior del tossal. La muralla que envolta la torre mestra s'adapta a la forma irregular del tossal i els seus murs continuen la verticalitat d'aquest. En la socolada de roca hi ha encaixos artificials, que també apareixen al basament de les muralles que encerclen la vila, però aquí són més nombrosos.
Al S del nucli fortificat hi ha els edificis, de diferents èpoques, que formen el palau de Peratallada. Entre la fortificació i el palau hi ha uns fonaments de planta quadrangular, al costat dels quals s'ha deixat al descobert un sòl de roca on hi ha solcs i concavitats excavades, que, segons Miquel Oliva, podrien pertànyer a una època anterior, romana i preromana. No és impossible, tanmateix, que alguns d'aquests elements pertanguessin a una ocupació altmedieval. Del palau, el cos més proper al castell és de planta rectangular, de dues plantes. A la façana hi ha tres grans arcades de mig punt. Aquest cos s'aixeca sobre els fonaments d'una torre circular el mur de la qual és construït amb grosses pedres sense tallar, travades amb ferma argamassa. Al pis superior hi ha una sala rectangular que Monreal i de Riquer han identificat amb la “cambra nova pintada” que apareix citada en un inventari del 1395. El sostre de fusta, d'estructura plana, era policromat amb verd, vermell, blau, negre i groc, i hi figura l'escut dels Cruïlles. Aquest teginat es conserva avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Roman encara in situ l'arc de diafragma amb les seves pintures, i alguns relleus en guix d'influència mudèjar del segle XIV. A les pintures de l'arc predomina el blau tintat de plom, amb tons vermellosos i terrosos; hi ha una greca d'entrellaços i una falsa inscripció cúfica. L'intradós és decorat amb florons circulars amb traçats geomètrics a l'interior. Un altre cos d'edifici s'adossa a aquest darrer per la banda de migdia. És una construcció romànica, amb una gran sala que s'identifica amb l'aula major. Conserva finestres de mig punt. La coberta a doble vessant és sostinguda per quatre arcs de diafragma apuntats. Adossada a la paret de llevant de l'aula hi ha una escala que comunica amb les estances del cos situat més a llevant del palau. La planta d'aquesta part, formada per dos cossos, té forma de T i clou, amb la sala major, un pati central triangular. La façana principal que dóna a la plaça del Castell ha estat restaurada i s'ha recuperat part de les antigues estructures romàniques i gòtiques, mentre que la porta és del 1745. D'una de les finestres romàniques es trobà el capitell, amb una testa a cada cara i decoració vegetal, que pels seus trets estilístics es pot considerar obra d'Arnau Gatell o de la seva escola. Aquests dos cossos de l'edifici del palau foren molt modificats al segle XVIII, però conserven notables finestrals gòtics geminats, en part restaurats. D'una de les seves dependències es digué que era la capella del castell, cosa no demostrada. En les obres de restauració aparegué un teginat gòtic, en blau i blanc. Deixant a part els encaixos, les cavitats i els aljubs buidats a la roca, que evidentment pertanyen a una ocupació anterior del lloc, com també els fonaments de la torre de planta circular i un basament de mur en aparell d'espiga, les altres construccions del castell i del palau de Peratallada es poden datar entre els segles XI i XIV. Durant el segle XV es reformaren moltes finestres i estances, i també al segle XVIII. Els comtes de Torroella de Montgrí i marquesos de Robert l'adquiriren el 1964, i l'any següent començaren les obres de restauració. Aquest castell, juntament amb el palau, és un dels monuments medievals més interessants de l'Empordà. El castell obrí les portes al públic per primera vegada al juliol del 1985, i serví com a marc del primer Festival de Música de Peratallada.
De les muralles que envolten la vila de Peratalla da en resten alguns llenços, els valls i tres torres de planta quadrada, una de les quals anomenada torre de les Hores perquè és on hi ha el rellotge pú blic, del que fou recinte principal. Aquesta mu ralla i les contramuralles que la protegeixen, a tra mun ta na i a llevant, presenten unes estructures que hom pot datar als segles XII i XIII, però la part superior dels murs fou reconstruïda als segles XVI i XVII.
L'església parroquial de Sant Esteve de Peratallada és fora de la muralla, uns 200 m al N d' un dels portals del recinte. Documentada a la primeria del segle XIII, és un edifici romànic que conserva dues naus capçades per dos absis semicirculars. La nau de migdia és coberta amb volta apuntada sostinguda per tres arcs torals, i la septentrional es cobreix amb volta de canó; es comuniquen per dos arcs formers sostinguts per gruixudes pilastres rectangulars. Hi havia hagut una galilea. A ambdós costats té capelles laterals afegides durant els segles XVI, XVII i XVIII. S'hi conserva l'ossari gòtic de Gilabert de Cruïlles, que morí el 1348, policromat i amb els escuts de Cruïlles i de Peratallada. A l'església s'havia venerat una majestat, sens dubte romànica.
La vila de Peratallada amb prou feines s'ha expandit extramurs. Als carrers principals, d'en Bas, de la Roca, de l'Hospital i Major, que segueix el traçat oriental de la muralla, hi ha cases amb finestres coronelles i trilobulades gòtiques. La plaça Major, en part antigament porticada, va ser reformada als segles XVIII i XIX; la intervenció popular i la superposició d'estructures dóna un conjunt arquitectònic molt suggestiu. Moltes cases del nucli històric —declarat conjunt historicoartístic— han estat restaurades i convertides en segona residència. Peratallada ha esdevingut un poble visitat pel turisme.
Vora l'església parroquial, a tocar del Mas Bou Negre, hi ha un jaciment arqueològic iberoromà, del segle III aC, que perdurà fins la romanització. S'han descobert estacions d'època romana a la Vinyassa i a Ca n'Aliu. Al poble se celebra la festa major el 6 i 7 d'agost, per Sant Esteve. Al llarg de lfany s'organitzen a més, diversos actes, culturals i comercials (fires).
Canapost[]
El poble de Canapost (60 h el 2007) és situat al peu duns pujols poc elevats, darrers contraforts de les Gavarres. El lloc és esmentat el 901, i el 1019 la canònica de la seu de Girona hi posseïa un alou. L'església parroquial de Sant Esteve de Canapost sembla que antigament era dedicada a sant Clet. Consta de dos edificis juxtaposats, un de preromànic i un de romànic. La torre campanar de planta quadrada s'alçà, en part, sobre l'ala meridional del transsepte preromànic. Aquesta torre, per l'estructura i l'aparell, pertany al romànic del segle XII i és inacabada. Té decoració d'arcuacions llombardes amb relleus a les mènsules. De l'església preromànica, que ha estat considerada de tipus carolingi, en destaca el transsepte, força més alt que la coberta de la nau, cobert amb volta de ferradura ben marcada, tipus que apareix en altres construccions preromàniques de la comarca (Palau de Santa Eulàlia, Sant Climent de Peralta). Té l'absis trapezial, i és d'interès el fris que recorre el frontó, decorat amb relleus i incisions. L'església romànica, d'una nau amb absis semicircular decorat exteriorment amb arcuacions llombardes, és del segle XI, i tot el frontis pertany a una reforma del segle XVIII. Hi ha un carreu amb relleu esculpit altmedieval. A la volta del transsepte s'han descobert pintures murals romàniques amb el tema dels ancians de l'Apocalipsi. L'església acollia un notable retaule gòtic de la Mare de Déu de la Llet, conservat al Museu d'Art de Girona, de la segona meitat del segle XV, que segons alguns autors pertany a l'escola del francès Jean Fouquet, i en seria autor un pintor anònim establert al Rosselló.
Al costat de l'església hi ha una necròpoli altmedieval amb sarcòfags de coberta de doble vessant, i restes de la vil·la romana del Mas Saló. Al terme parroquial de Canapost es conserven al gunes restes arqueològiques d'interès, com el men hir del Mas Gros, destruït, el sepulcre altmedieval o cista del Mas Puig-sec –sepultura antropomorfa asimètrica excavada a la roca que era assenyala da exteriorment amb lloses verticals– i les pedreres conegudes com a Clots de Sant Julià, que probablement foren explotades en una època anterior a la romanització i durant l'alta edat mitjana, època en què sembla que s'hi construí un santuari rupestre. A ponent dels Clots de Sant Julià, vora el Mas Ral, hi ha un altre paviment arqueològic amb ceràmica ibèrica a mà. El santuari de la Mare de Déu del Socors és una capella popular del segle XVII que posseeix una torre de defensa adossada i té la coberta enfonsada. La festa major se celebra el segon cap de setmana de setembre.
Sant Climent i Santa Susanna de Peralta[]
Sant Climent de Peralta (82 h el 2007) i Santa Susanna de Peralta (78 h el 2007) són dos pobles situats a les petites valls que formen els darrers contraforts septentrionals de les Gavarres, la divisió entre els quals és força imprecisa. En general les terres i les masies a tramuntana de la carretera de Palamós a Girona pertanyen a Santa Susanna, i les de migdia, a Sant Climent. El topònim de Petra alta, referit al lloc de Sant Climent, apareix en diversos documents del segle IX. En l'inventari de la casa de Cruïlles-Peratallada que féu aixecar el 1395 la vídua de Gilabert de Cruïlles s'esmenta el castell de Peralta.
Les ruïnes del castell de Peralta s'alcen sobre un pujol rocós poc enlairat. La seva resta més notable és la torre mestra, de planta rectangular, conserva da en una alçària d'uns 12 m. Tenia dues voltes de canó, de les quals conserva la de la part baixa. A la façana occidental hi ha una porta elevada de mig punt, que data probablement del segle XI o XII. Hi havia també un recinte murat, que sembla que no envoltava enterament la torre i que és posterior a aquesta. Als segles XVII i XVIII s'hi afegiren dues masies i les seves dependències.
L'església de Santa Susanna de Peralta és a uns 200 m del castell, en un fondal, situada al marge dret de la riera. És d'una nau amb absis semicircular, molt reformada durant els segles XVII i XVIII. L'absis és ornamentat amb lesenes i pertany als tipus del segle XI. A tramuntana hi ha una torre campanar adossada, de planta quadrada, inacabada, coronada per una espadanya. Les ruïnes de l'església del monestir benedictí de Sant Climent de Peralta són conegudes amb el nom d'Església Vella del Mas Vidal. Aquest és un casal del segle XIX en la construcció del qual s'utilitzaren pedres procedents de l'enderroc de l'església. La cel·la de Sant Climent, que ja existia el 844, és documentada el 881 com a possessió de l'Església de Girona, possessió que va ser confirmada el 898 en un precepte de Carles el Simple. Hom ignora quan s'extingí la vida monàstica en aquest lloc. Als segles XIII i XIV és mencionada com a església parroquial. L'Església Vella de Sant Climent és una església preromànica d'una nau, transsepte i absis trapezial. De la nau es conserva només parcialment el mur septentrional; el transsepte i l'absis resten encara dempeus, tot i que l'arc triomfal i el toral han estat reformats en llevar-ne les primitives dovelles. Les voltes de l'absis i el creuer són de ferradura ben marcada i les finestres són d'arc ultrapassat amb vessant a l'interior. A l'intradós de la finestra del creuer es veuen restes de pintures murals.
Uns 2 km al N de l'antiga parròquia hi ha la nova església de Sant Climent de Peralta, més a prop de la majoria de masos del terme. El temple, barroc, va ser començat el 1737 i acabat el 1751, com diu una inscripció del frontispici. És d'una nau amb capelles laterals i un terrabastall superior. Sobre l'angle NW del temple s'aixeca un campanar de planta quadrada. Es cobreix amb voltes d'arestes. Arreu del terme trobem masies dels segles XVI-XVIII, un bon nombre de les quals han estat arranjades per a segona residència. Sant Climent celebra conjuntament amb Santa Susanna la festa major, el primer cap de setmana de setembre. Des del 1996, al sector de Sant Climent, se celebra la festa de la Carbonera, entre el segon i tercer cap de setmana d'octubre.
La història[]
El lloc de Volpeyliacho, del comtat d'Empúries, s'esmenta l'any 894, i en documents dels anys 904 i 911 és anomenat Vulpiliaco. Consta que l'any 1208 el monestir de Cruïlles tenia drets sobre la parròquia de Sant Julià de Vulpellac. El 1269 fou signat un conveni entre el bisbe de Girona i el senyor de Vulpellac sobre la fortalesa que s'hi construïa. El 1287 sabem que n'era senyor Guillem de Palol, feudatari dels Peratallada, i el 1319 hi ha esment dels drets que la mitra de Girona tenia sobre la parròquia. Al segle XIV el domini del castell pertanyia als Sant Sadurní i passà, per matrimoni, a Guillem Sarriera, que l'any 1358 comprà les jurisdiccions del lloc al comte d'Empúries. Miquel Sarriera, senyor de Vulpellac a la primera meitat del segle XVI, reformà el castell i el convertí en un palau senyorial.
La vila rural de Fonteta fou donada per Carles el Calb al bisbe de Girona el 844, juntament amb una altra vila rural anomenada Apiliares, que s'identifica amb el veïnat d'Abellars. Aquesta donació és confirmada posteriorment el 850, el 881 i el 899. El lloc pertangué més tard a la baronia de la Bisbal i a aquest municipi, del qual aconseguí independitzar-se al segon terç del segle XIX.El topònim de Petra scissa o Petra tallada sembla que és documentat a partir del segle X. A l'edat mitjana el nom apareix referit al poble, al castell o bé als personatges del llinatge que s'hi originà, que amb el temps seria una de les cases feudals més importants de l'Empordà. El 1065 el castell de Peratallada s'esmenta com un dels límits del castell de Pals. El castell de Peratallada fou centre d'una baronia que des del segle XII pertanyia als Peratallada. Sembla que el primer personatge documentat d'aquest llinatge és Guillem de Peratallada, que assistí a un judici celebrat el 1039. El 1065 era senyor del castell Dalmau Bernat de Peratallada. Aquesta família fou senyora del lloc fins que el 1250, en morir sense successió Ponç de Peratallada, la seva germana Guillema es casà amb Gilabert de Cruïlles, que fou el primer dels Cruïlles que senyorejà aquesta vila; era un personatge important a la cort dels reis Pere el Gran i Alfons el Franc. Ramon Muntaner explica en la seva Crònica que Gilabert i el seu fill Bernat de Peratallada tingueren un paper destacat en el desafiament de Bordeus entre el rei Pere i Carles d'Anjou. A aquests personatges, els reis els demostraren repetidament la seva confiança amb l'encomanament de diverses ambaixades especials. Durant l'època dels remences la vila de Peratallada intentà de redimir-se inútilment dels senyors de Peratallada. En la guerra contra Joan II fou conquerida pel príncep Ferran el 1467. Des d'aleshores quedaren units els dominis dels casals de Cruïlles i de Peratallada, i el castell de Peratallada es convertí en la seva residència habitual. Per aquesta raó els barons de Cruïlles acabaren cognominant-se Cruïlles de Peratallada. Els seus dominis s'estengueren des de la mar (castell de Begur) fins als cims de les Gavarres (Sant Cebrià dels Alls, Santa Pellaia), i arribaren fins a Calonge; tingueren possessions a la comarca de la Selva (Llagostera) i en altres llocs de Catalunya (castell de Rupit). Al segle XVIII la batllia reial de Peratallada comprenia, a més, Canapost, Sant Climent i Bruguera.