Un harmónium
L'harmònium (també anomenat harmonia) és un instrument de vent amb teclat, en aparença similar a l'orgue alemany, però sense tubs i de mides molt més petites. És un instrument musical típic de la música devocional emprada a l'Àsia. Encara que originalment va ser concebut com un instrument domèstic, igual que el piano, l'harmònium es va imposar ràpidament en molts temples religiosos per la seva mida i preu menors que els d'un òrgan.
Originalment l'harmònium es va desenvolupar a Alemanya, justament a principis del segle XIV. Va tenir justament un sobtat canvi en la seva arquitectura quan els anglesos el van portar a la Índia on va tenir el seu primer impacte sobre la població asiàtica. Ràpidament l'harmònium original va patir certes modificacions per transformar-se en un orgue de pis, on el cantant Indi podia seure, bombar, teclejar i cantar al mateix temps. L'escala tonal de les diverses cascades del pedal dins de l'estructura del harmònium es va canviar a la escala tonal de Do Sostingut Major (C # M). Ràpidament va obtenir un auge esplèndid dins de tota la Índia i Pakistan.
A occident se li classifica com un instrument de vent de llengüeta lliure. Compta amb un teclat, que controla mitjançant vàlvules el pas de l'aire per unes llengüetes metàl·liques que produeixen el so. L'entrada d'aire es produeix per mitjà de plecs, accionats mitjançant pedals pel mateix intèrpret. Per aconseguir un so uniforme l'aire dels manxes passa a una manxa intermedi anomenat "secret" o "reservat" que manté una pressió constant. No obstant això, el registre anomenat "expressió" permet l'entrada de l'aire directament dels manxes a les tabuladors, de manera que l'intèrpret pot aconseguir sons més expressius (forte, piano, staccato ...)
Compta també amb un sistema de registres accionats mitjançant tiradors, que permeten el pas d'aire a uns o altres jocs de llengüetes. Amb aquest sistema s'aconsegueixen produir sons diferents en timbre, alçada o matís, a més de poder dividir el teclat en dues seccions. Alguns harmoniosos compten fins i tot amb un registre que s'acciona amb els genolls i permet el pas d'aire per totes les llengüetes. D'aquesta manera s'arriben a simular còmodament dos i fins a tres teclats diferents.
En l'actualitat la versió índia ha recorregut tot el món, dins dels gèneres indostaní religiosos de l'Gazal, pakistanoindios del Qawali, i norindios del Kirtan. Ha tingut un gran impacte també en el gènere musical anomenat fusió.
Va ser patentat a París, el 1840, per Alexandre François Debain, i en la Índia va ser patentada la versió Punjabi pel coronel anglès Sir Walter Smith a 1900.