Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 16 de març de 1865 – 29 de desembre de 1943) fou periodista, escriptora, feminista, musicòloga i publicista.
Biografia[]
De mare italiana (morta quan Carme Karr era una nena i criada per la seva dida, que en fou la madrastra) i pare francès (enginyer metal·lúrgic), neboda del novel·lista francès Alphonse Karr, es casà amb Josep Maria de Lasarte i de Janer (1890) i tingueren quatre fills: Montserrat, Joan de Lasarte i Karr, Paulina i Carme. Està enterrada al Cementiri de Montjuïc (Barcelona).
Va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX, com Dolors Monserdà, amb qui col·laborà. El seu feminisme, que advocava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la igualtat de drets, va quedar àmpliament exposat a Feminal -suplement de La Il·lustració Catalana-, revista que dirigí des de 1907 fins al 1917 i on també signava amb el pseudònim Joana Romeu. També va col·laborar al Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya, Or i Grana, (1906-1907, on defensà la causa de Solidaritat Catalana), Ofrena (1916-17), La Mainada (1922-23), La Actualidad, Día Gráfico i Las Provincias de València, de vegades amb el pseudònim de Xènia, que feia al·lusió al Xènius d'Eugeni d'Ors, amb qui polemitzà a "Joventut".
El 1902 publicà a Joventut les primeres narracions signades amb el pseudònim L'Escardot i Una liceista, a les quals seguirien els reculls en prosa Volves, 1906, i Clixés, 1906, la seva millor obra, novel·la centrada en la problemàtica de la dona de la mitjana burgesia, i les obres teatrals Un raig de sol, 1908; Els ídols, 1911; Caritat, 1918. Altres obres seves són la novel·la La vida de Joan Franch, 1912 (premiada als Jocs Florals amb la Copa del Consistori i editada per "Lectura Popular"), i les de narrativa infantil, Contes de l'àvia (1934), Garba de contes (1935), El libro de Puli (1942), Nick (conte de mitjanit) (1931), Cuentos a mis nietos (1932) i un llarg etcètera.
Va ser impulsora i presidenta tant del Comitè Femení Pacifista de Catalunya, organització antibel·licista creada el 1915, com d'Acció Femenina (1921), i de la Llar (1913), primera residència per a una ampliació d'estudis de professores i estudiantes i Escola de la Dona. També reclamà el dret de pares i mares de família a intervenir en l'ensenyament a les escoles, i a formar part de juntes d'inspecció.
Tingué una actuació destacada -especialment com a conferenciant (va ser la primera dona a parlar a l'Ateneu Barcelonès)- tant en la defensa del millorament (exigint el dret a vot, reinvindicació que va fer arribar al president Macià) com de la modernització de l'ensenyament de les dones, que els permetés de treballar al mateix nivell que els homes i els donés un substrat cultural prou important com en la reivindicació del dret de vot de les dones; a més, reivindicava el dret de les dones soles a ser autònomes, a tenir una funció social i un lloc útil en la societat; per a les dones treballadores, reclama una borsa de treball, escoles de treball realment professionalitzadores i mutualitats per encarar el tracte laboral discriminatori basat en la maternitat. Va dirigir el Pavelló de la Dona a l'Exposició Universal del 1929, on mostrava la feina de dones de tota Espanya i intentava desfer prejudicis de l'època.
Molt afeccionada a la música, féu conèixer un cert nombre de cançons, per a una veu i piano, compostes per ella sobre versos de diferents autors, especialment d'Apel·les Mestres; el text dels Goigs de la Mare de Déu de Pompeia fou el seu obsequi als caputxins.
La Generalitat de Catalunya va instituir els premis memorial Carme Karr per a la igualtat d'oportunitats home-dona en els mitjans de publicitat i d'informació periodística catalans; també li ha dedicat (decret 232/2008, de 2 de desembre) el Centre de Formació de Persones Adultes Carme Karr, situat al Centre Penitenciari Lledoners. Se li ha dedicat un carrer a Sarrià (Barcelona), Montgat, Sant Vicenç de Castellet i Sant Quirze del Vallès. Durant molts anys residí al carrer de la Duquessa d'Orleans 17 a Sarrià (Barcelona). A Sarrià també li han dedicat una de les sales de la Casa Orlandai. Ha estat seleccionada com a candidata a persona més sàvia de Catalunya, en l'àmbit de les humanitats, entre 25 persones, a iniciativa de l'organització Capital de la Cultura Catalana, i ha estat votada com un dels 5 finalistes en aquest apartat.