El C27 - Llofriu, nucli del poble de Llofriu es caracteritza per la seva distribució irregular, a diferents nivells, al llarg de camins i carrerons resseguits per les cases i les tanques d'horts i patis. El poble es disposa al voltant de l'església parroquial de Sant Fruitós, a la part més alta, que en constitueix el centre. Aquesta església està voltada d'uns amplis espais oberts al nord i a migdia; aquest darrer és la plaça Major o plaça de l'Església amb dos nivells; el més alt, probablement era l'antic espai cementirial. A més del nucli de cases i patis que envolten l'església, el nucli s'estén vers migdia, pel pendent que baixa des de l'església cap a la riera, formant dos carrers segons dos nivells: el carrer dels Segadors i el carrer de Baix, actual carrer d'Irene Rocas, paral·lels a la riera. També s'estén pel nord del nucli, per la banda de ponent seguint el carrer Puig Montoriol i continuant per Ramal, la carretera actual, i en general, per tota la banda nord, resseguint el Ramal.
L'edificació actual de Llofriu és bàsicament de dues èpoques: del segle XVIII, caracteritzada per obertures de pedra amb llindes i ampits a les finestres, ràfecs i voltes de pedra als baixos; i del segle XIX, que en general presenta portes d'arc escarser, balconades i voltes de pedra o de maó als baixos. És fàcil trobar en un mateix edifici estructures de la primera època i reformes de la segona. També n'hi ha que lliguen elements propis de masia amb altres de casa urbana.
En general són edificis de planta baixa i pis. Se n'exceptuen les cases del carrer Segadors que també tenen façanes al carrer Baix o d'Irene Rocas. Aquestes, pel desnivell entre els dos vials, són de tres plantes. L'entrada principal pel carrer Segadors dóna directament al primer pis, la planta noble. L'entrada secundària pel carrer de Baix dóna a la planta baixa, destinada sovint a trulls, magatzems o quadres. Les cases de l'altre costat sud) del c. d'Irene Rocas, a la part posterior, que dóna al terreny proper a la riera, tenen tot un conjunt de terrasses i galeries, amb escales que dónen a feixes d'hort limitades amb tanques fins al marge de la riera, conjunt arquitectònic notable. Cal remarcar també el conjunt al nord de l'església i carrer Sant Fruitós i l'espai limitat amb tanca, així com el baixant enllosat que porta a la riera. Hi ha un seguit de cases que presenten llindes datades:
- carrer Sant Fruitós: 1756, 1770 i 1801.
- carrer Segadors: núm. 7: 1826.
- carrer Baix: núm. 14: 1784, núm. 16: 1781, núm. 13: 1866, núm. 15: 1772, 1805 i 1806.
- carrer Ramal: núm. 122: 1832, escoles: 1889.
- Església: 1751, 17(6)2
- tanca al nord de l'església: 1847.
Cal remarcar com a elements a tenir en compte el curt tram de carrer que ha conservat l'empedrat antic, darrera l'absis de l'església, i el porxo per a carruatges situat a l'extrem de llevant del carrer Baix. El nucli té un allargament pel costat sud del camí que porta vers ponent amb un grup de masies amb façana a migdia i parets de tanca i murs opacs al llarg del camí. També cal destacar, a la banda nord, el grup de tres masies unides, conjunt dels segles XVIII i XIX.
Notícies históriques[]
Es pot suposar que l'indret fou habitat en època romana, ja que l'equip redactor del Pla Especial de Protecció i d'Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic redactat entre els anys 1986 i 1989 i aprovat definitivament el 14 d’octubre de 1990, durant els treballs de redacció, identificà ceràmiques d'època romana encastades com a material de construcció en el parament d'una casa del segle XVIII situada al costat nord de l'església.
El lloc de Llofriu és citat l'any 1062 com a domini directe dels comtes de Barcelona-Girona. L'any 1121 el clergue Berenguer Amat llegà el seu alou de Llofriu i altres cases al monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Almenys des del segle XII també hi tenia possessions el monestir de Sant Feliu de Guíxols. Llofriu pertanyé al terme del castell de Palafrugell que a partir de 1250 estigué en poder del priorat de Santa Anna de Barcelona, de l'orde del Sant Sepulcre.
Bibliografia i documentació[]
- BOTET i SISÓ "La provincia de Gerona", Geografia General de Catalunya, dirigida per F. Carreras Candi, Barcelona, s.d.
- BADIA, Joan: L'arquitectura medieval de l'Empordà. Diputació provincial de Girona. Girona. 1977-1981.